Sense haver comprat bitllet, ens trobem des de fa mesos dalt d’una muntanya russa entaforada dins d’un túnel. I tanmateix no tot és fosc. Encara hi ha motius per l’esperança. Sense anar molt lluny, llegint dimecres passat una entrevista en aquest mateix mitjà a la Marina Llansana. No la conec, malgrat que ens hem saludat diverses vegades al Parlament, però és algú que em mereix confiança en aquest món tan tancat de la política professional. (Feu una prova: poseu-la costat per costat amb la Núria Parlon, la nova alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, i ja em direu qui supera millor la prova del cotó fluix). La diputada igualadina té el cap molt ben moblat, demostra que és capaç de desconnectar, tot just superada la trentena i amb molt camí per endavant, dels ordinadors del poder i advocar per les rotacions, en un àmbit on això s’ha convertit en una raresa. Si les meves fonts no estan mal informades, sembla que podria acabar creuant l’Atlàntic per descobrir què es cou Anoia enllà. Em sumo, per tant, a totes aquelles veus que creuen que Igualada, de moment, perdrà la possibilitat d’escollir la millor candidata a l’alcaldia en les properes eleccions municipals.

També ha estat positiu aquests dies seguir tot el que ha suposat la segona edició del Rec.01 i veure la ciutat convertida en la capital de la moda catalana. Això que jo, que vaig viure els meus primers vint anys al barri dels adobers, entre la fortor de les pells salades i els efluvis pestilents del cuir en adob, sempre havia pensat que el millor que li podria passar a la zona és que un huracà la devastés completament i s’endugués tots aquells vells edificis, avui tan moderns, i que tan bé han servit d’escenari per a les peces de Custo o pels mitjons de Punto Blanco.

Però la muntanya russa, inevitablement, torna a cabussar-se a l’obscuritat. El passat dia 1 de juny, un dels meus companys de la secció de política m’avisava, tot esverat, del que la Sindicatura de Comptes havia detectat en la gestió del Consorci Sanitari de l’Anoia. Em va passar papers i no m’ho acabava de creure. Desequilibris patrimonials, deficiències en el procés de successió empresarial a la Fundació Sanitària d’Igualada, comptes presentats amb un any de retard, irregularitats en la contractació de béns i serveis, adjudicació directa de serveis de vigilància i protecció per més de 100.000 euros o retribucions variables a directius per milers d’euros. He provat de conèixer la versió del Consorci, però a la xarxa no hi sé trobar res. Tinc clar que sóc maldestre en qüestions informàtiques i que no dec haver tocat bé la tecla bona.