Mentre Igualada es preparava per ocupar totes les places del centre el diumenge de Festa Major, nosaltres ens disposàvem a sobrevolar la Mediterrània. Com cada vegada que m’he d’entatxonar en un ocellot de ferro, traspuo angoixa vital per tots els porus, responc malament a tot el que em pregunten i m’encomano a la divinitat, malgrat no creure.

Amb una ampolleta d’aigua a la bossa de mà –en cas de problemes em seria d’una gran utilitat- i usant de cuirassa el tercer volum de la sèrie Millenium (sóc de les que m’hi he enganxat i el recomano) vaig anotar un nou enlairament a la meva vida, col•locada com si fos un plastidecor, enmig d’una filera de sis seients. Per rematar-ho, tractant-se d’un vol xàrter d’estiu d’una companyia jove i enrotllada, no hi havia ni un forat en tota la nau. Ple absolut. Èxit total. I, jo, encara més por.

Enfangada en un passatge protagonitzat per l’andrògina Lisbeth Salander, llegint lletres del dret i del revés, el comandant va tenir a bé anunciar que estàvem a més de 10.000 metres de la Terra, acostant-nos a l’illa de Sardenya. Provant d’oblidar aquestes coordenades, perquè significaven que encara faltava una hora per arribar a El Prat, vaig adonar-me, horroritzada, que l’adolescent de casa, una filera per endavant, just al costat d’una dona de color, de cames quilomètriques i carnosos llavis, fullejava una revista denominada “Más allá”, en què, pel que podia entrellucar, s’hi exposaven casos esgarrifosos, molt ben il•lustrats, per cert, protagonitzats per Satan i altres personatges de la seva corda.

Què hi feia aquella publicació damunt els braços de la meva púber? D’on havia sortit? Déu, algú m’estava enviant algun senyal?

No recuperada del sotrac, un parell d’assistents de vol van començar a moure’s amb cert nerviosisme molt a prop d’on ens trobàvem.

Definitivament, s’imposava deixar el llibre a la falda, beure un glop d’aigua fresqueta, i esbrinar què estava passant. En menys d’un minut, tot va quedar aclarit. Una veïna d’aeronau deia sentir-se marejada i va acabar estirada, després de buidar-se per dintre, amb els peus aixecats durant gairebé quaranta minuts, fins arribar a port. Amb les galtes transparents, només tenien color les ungles vermelles dels dits dels seus peus, que de, tant en tant bellugava.

Finalment, l’avió va llepar la pista de l’aeroport barceloní, sense més contingències, i només ens va quedar esperar a la sortida de les maletes, un altre d’aquells moments que sempre es viuen amb expectació.

En arribar a casa, tot estava en aparença igual que quan vam marxar, tret que una marabunta de petites formiguetes s’havia enamorat de la cuina i l’havia convertit en el seu quarter general.

L’any vinent, ho hem aprovat per unanimitat, els quatre membres de la família tornarem a ser a Igualada per Sant Bartomeu. Voltarem pels carrers de sempre, anirem a les atraccions, ens enlluernarem amb el castell de focs d’artifici, saludarem a tort i a dret, i gaudirem del que se’ns proposi, oficial o alternatiu. I que sigui en Serrat qui canti a la Mediterrània. A nosaltres no ens queda veu.