Va passar tot just fa tres setmanes, però sembla que succeís en una altra vida. Dels budells d’un armari de la biblioteca de casa en vam extreure una llibreta marronosa, d’espiral, de l’any 1975, on el pare de les meves filles narrava, amb tot luxe de detalls i amb un particular estil, el periple que la seva família estava recorrent per diferents països d’Europa, en un moment en què no era habitual fer sortides més enllà d’Andorra. Vam passar una bona estona amb les anècdotes allà comentades i vam riure força amb el relat, especialment perquè les nenes van tenir l’oportunitat de conèixer el seu progenitor quan tot just tenia tretze anyets.

En un dels paràgrafs, esmentava que a París havien buscat una oficina per enviar un telegrama als avis d’Igualada per indicar-los que tot anava bé, sense problemes. Tant la meva filla gran com la petita van aixecar la vista del grogós paper per preguntar què era un telegrama. La veritat és que jo no n’he tramès mai cap, però com vaig poder els vaig comentar que era una notificació que, per via ràpida, permetia obtenir notícies d’una punta de món a l’altre, amb només unes hores de diferència. La seva mirada va ser de perplexitat absoluta. Elles formen part de la generació que amb un cop de clic, i des de qualsevol lloc, poden connectar amb els seus amics, ja estiguin trepitjant els Parcs Nacionals de Costa Rica com de rebaixes al londinenc Regent Street.

Sense anar molt lluny, aquests últims dies, molt a prop de les muntanyes del foc del Timanfaya, i gràcies a un petit portàtil familiar i al Wi-Fi de l’hotel, no han parat de comunicar-se amb els seus col·legues, de veure fotos —també són la generació que ho retrata tot (i fins aquí puc arribar)— i d’enviar-se missatges en clau, tan indesxifrables com els comunicats que a la Segona Guerra Mundial empraven els aliats per decidir el desembarcament de Normandia.

En trenta anys el món s’ha encongit, i avui són minoria els que es belluguen amb una petita llibreta a la bossa per anotar les diferents situacions viscudes. En tot cas, cada vegada hi ha més persones que van amunt i avall amb els seus moderns ordinadors, i que, a peu de piscina, no tenen cap problema en bellugar-se pel ciberespai, fent tota mena de tasques.

Tanmateix, com passava en aquell llunyà 1975, i com també quedava constatat en les fulles grogoses del quadern marronós del pare de les meves filles, el que no varia, ja siguis al camp base de l’Everest o sota el mar de Tasmània, és que molt a prop, segur, hi ha un altre igualadí o igualadina a punt de saludar-te.