Hi ha moments, que com a periodista, ho engegaria tot a rodar. El mercat, omnívor, omnipresent, totpoderós, està asfixiant un ofici que no sap què fer amb el paper, però que tampoc no ha acabat de definir com vol la imatge ni veu clar com s’ha de navegar per la xarxa. És evident que no hi ha marxa enrere i que les noves tecnologies han contribuït al progrés, però ningú no em farà canviar l’opinió que allò que és essencial avui, com ho era ahir, i com ho hauria de ser demà, és que hi ha fets que només els podem explicar des de la professió, gràcies a que tenim l’oportunitat de conèixer-los de primera mà.

Avui, per exemple, serà un esmorzar amb Quim Monzó. Una estona impagable, d’aquelles que et reconcilien amb l’infern i que et porten a pensar que no tot està perdut. Monzó no va de res. Observa, s’informa, llegeix, escriu i explica. Des del sentit comú, sense casar-se amb ningú. Un home lliure, en definitiva.

Amb motiu d’una exposició sobre la seva trajectòria, que s’inaugurarà el dia 18 de desembre a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, el crític Julià Guillamon –un altre nom a tenir en compte a casa nostra- ha preparat un catàleg, crec que extraordinari, sobre el personatge. De la primera a l’última pàgina, tot s’aprofita d’aquest “Monzó. Com triomfar a la vida”.

Concebut com un experiment de crítica literària, segons Guillamon, inclou des de la partida de naixement de l’escriptor, a les seves notes escolars (una vegada va ser diagnosticat de superdotat), els seus primers dissenys, algunes cartes personals i fotografies inèdites, entre molt altre material, també de l’igualadí Ramon Enrich.

Monzó diu que ja té ganes que s’inauguri l’exposició per tornar a la normalitat després de tenir durant sis o set mesos un individu per casa obrint-li calaixos i armaris i preguntant-li per “quin dia de 1973 m’havia posat uns calçotets”.

Convertit en llibre, el barceloní, que no obvia tampoc parlar de la síndrome de La Tourette (es caracteritza per tics motors múltiples i tics vocals que poden aparèixer simultàniament o en diferents moments), riu quan se li pregunta si es considera un triomfador, seguint la broma del títol del llibre. “Un tio que sí que ha triomfat és Fèlix Millet, que avui està lliure i no a la presó. L’admiro profundament”. I surt de la sala on hem esmorzat, després de deixar-se fer unes quantes fotografies, afirmant que té molta feina. Jo també vull ser Monzó.