Són joves i capaços. Una parella d’una ciutat catalana qualsevol que un bon dia decideix que més que adoptar una criatura el que volen és acollir-ne, tant se val l’edat. I comencen els tràmits per poder ser mereixedors d’aquesta responsabilitat. Passen totes les proves que s’han de passar i un matí de tardor reben una trucada telefònica que serveix per informar-los que a l’endemà els esperen en un hospital, perquè acaba de néixer un nadó, tot plegat tindrà tres dies, i que ja el poden recollir. En uns pocs minuts la vida els canvia completament i les dues persones es converteixen en pares. Els ulls brillen, mentre el seu gest ens emociona i, siguem sincers, ens provoca una sotragada, que ens porta a la reflexió.

Nosaltres, per egoistes, no seríem capaços de fer aquest acte altruista. Ens coneixem i sabem que ens costaria molt, molt, amb la intensitat amb què es viu l’arribada d’una personeta al món, deixar-la després, de nou, en altres mans. Perquè, a diferència de l’adopció, l’acollida és només temporal i queda molt clar quan t’hi impliques que al cap d’uns mesos aquella criatura retornarà al seu entorn familiar.

Mentre, li hauràs curat el melic, l’hauràs banyat per primera vegada a la seva vida, hauràs lluitat contra els emprenyadors còlics dels primers mesos. Potser, hauràs passat alguna nit sense dormir per una otitis i també hauràs estat testimoni dels primers somriures, els primers sons en forma de paraules. L’hauràs acompanyat quan gateja i li hauràs cantat a cau d’orella perquè s’adormi mentre el bressoles.  L’hauràs modelat per la resta de la seva vida. I ella a tu també t’haurà modificat per dins i per fora per sempre més.