Les dues noies van asseure’s al cotxe i ell va dir: “Hauré de parar un moment, perquè m’he de canviar el xandall”. Elles no hi van veure inconvenient i el Renault 7 amb un adhesiu al darrere de “Bebé a bordo” va sortir d’una de les vies d’accés de la Universitat Autònoma i va enfilar la carretera de l’Arrabassada en direcció a Barcelona.

Era la segona vegada que les joves igualadines anaven a Bellaterra, després d’un primer contacte amb el lloc per saber si havien superat el “numerus clausus” per cursar les seves respectives carreres. Aquell dia, algú els va dir que allà era habitual fer autoestop i, sense pensar-ho, tenint en compte les hores que havien destinat per arribar-hi, van aturar un vehicle perquè les portés a la capital catalana. Qui conduïa va resultar ser el professor de Literatura Alberto Blecua, amb qui van mantenir una més que interessant conversa durant quaranta minuts.

El segon cop, va ser diferent. L’home fofo que les va recollir ja es veia que no era catedràtic, però tampoc no semblava un assassí o un pervertit sexual. I tanmateix...

En arribar al clar d’un lloc que semblava la Selva Negra, després de sortir de la carretera principal i circular per un camí de carro, l’individu va tornar a repetir que s’havia de canviar de roba i les dues futures universitàries van contestar que, cap problema. Tant la que ocupava el seient de copilot com la que anava al darrere, però, van quedar mudes en veure que, literalment, i sense baixar del turisme, aquell personatge es treia els pantalons i quedava amb tot a l’aire. Sense voler notar la seves cares d’estupefacció i pànic, va demanar si els feia res que es masturbés, contestant una d’elles, amb mig fil de veu, que eren de poble i que no hi estaven molt acostumades a aquelles situacions i que, per tant, preferien que no.

Sense fer-los cas, però sortint fora, va practicar un acte d’onanisme, es va vestir amb uns altres pantalons i una camisa i va tornar a posar en marxa aquella cafetera amb rodes. Amb total normalitat, els va continuar donant conversa sobre què havien fet  aquell estiu del COU i, amablement, les va convidar, si volien, a veure unes fotografies que havia revelat feia uns dies, amb unes imatges, que tornaven a ser indescriptibles, sobre una part de la seva anatomia.

La tortura es va acabar al cap d’uns minuts, tot arribant a la plaça d’Eivissa del barri d’Horta, amb aquell home acomiadant-se i dient a les noies que esperava que haguessin gaudit del viatge.

A continuació, i en estat de xoc, elles van recórrer els budells de la gran ciutat i van muntar en una Hispano Igualadina perquè les retornés al seu dia a dia. Mai van denunciar el que acabaven de viure -que els semblava irreal- i van tardar un temps a explicar-ho a les seves famílies. Al capdavall, se sentien culpables per haver fet autoestop. Rumiaven sobre com plantejar-ho als progenitors i buscaven que hi hagués quanta menys trencadissa millor. Mentre hi donaven voltes, tampoc no tenien cap dubte que el cabró es preparava per a noves barrabassades.