Si puc triar, prefereixo recolzar el cap sobre un coixí del sofà i estirar les cames, imaginant que estic en una 'chaise-longue' d'antiquari car. Llavors, sempre de nit, tanco els ulls i deixo que les imatges del dia vagin passant pel meu davant. Tant se val si són bones com tirant a desagradables. No hi ha res que superi el moment. Ha estat introduir-ho a la boca i notar un castell de focs al cervell. Només comparable, en els últims mesos, a algun dels excepcionals capítols de la sèrie 'Six feet under', que a Espanya es va traduir com 'A dos metros bajo tierra' i que a casa hem tornat a recuperar aquest estiu, empassant-nos-la amb voracitat extrema.

No crido. Em continc. No voldria que em confonguessin amb la nova veïna russa d'un dels pisos del davant que en els dies de la canícula, amb una parella ja granadeta i panxa prominent, ha fet posar nerviosa la nostra adolescent, que alguna tarda, davant dels prolongats gemecs, ha optat per sortir corrents de la terrassa i amagar-se dintre el menjador fins que ha acabat l'espectacle de sorolls. Altres, en canvi, aprofitaven els moments d'alegria de la dona per sortir al balcó i comentar el brunzit de la invisible unió.

Però no vull despistar. Torno d'allà on venia. I repeteixo que jo sempre ho faig silenciosament. A poc a poc. Deixant desfer tot el material a la boca. Deixant que dents i queixals en quedin impregnats i bruts. La llengua al damunt. Retenint el temps. Paladejant, paladejant, paladejant. Avui, a molts quilòmetres de casa, en terra de fiords, donaria el que fos per una presa de xocolata setanta per cent cacau.