Tinc una col·lega dominicana que quan va arribar a casa nostra ara farà dos anys va dedicar moltes hores, els cinc primers mesos, a esbrinar quins eren els nostres codis de conducta i com ens comportàvem els uns amb els altres. Ella, voluptuosa en el fons i en les formes, està acostumada a tocar constantment els seus interl·locutors i als dos minuts de conéixer una altra persona ja li ha clavat quatre petons i li ha fet dues abraçades. Sempre comenta que aquells primers temps els recorda amb angoixa perquè es reprimia a cada segon i no s’atrevia a fer el comentari que realment tenia al cap o a passar un braç per la cintura de l’altre per por de sortir-se del guió establert i semblar el que no era.

Després d’unes quantes copes conjuntes i d’un parell de lamentables karaokes (parlo per mi), els uns ens hem acostumat als altres i la única cosa que no ha aconseguit aquesta dona és fer-me ballar la “bicicleta”, perquè la meva anatomia, tallada seguint el patró de les muntanyes de Monsterrat, és incapaç, ni que passessin cent anys, de bellugar-se com mou ella les caderes o la cintura caribenyes.

Certament, petits detalls però poderosos. La veritat és que quan vaig venir a viure a Barcelona –ja fa uns quants telenotícies- una de les coses que més em van sorprendre, a part de les distàncies enormes que hi havia entre uns llocs i els altres, que feien que arribés tard a tot arreu, era que tothom es donava petons així que es trobava. A cada roda de premsa que anava en rebia i, clar, en repartia (ves quin remei!). Jo arribava d’una ciutat “miserachiana”, amb olor de sagristia, i no estava molt acostumada a aquest tipus d’efusions socials. Però no va costar-me gaire acostumar-m’hi i gràcies a això puc dir amb orgull que a hores d’ara les meves galtes han estat el dipòsit d’uns quants òsculs de nivell, des d’un expresident de la Generalitat a una escriptora com Donna Leon, que sol entretenir-me força en les caluroses tardes d’estiu, gràcies a les històries que li fa viure al comissari Brunetti.

Però no hi ha res com els petons de casa. Especialment, aquells que reparteixes gratuïtament abans d’estirar-te al llit, quan tot és fosc i regna el silenci a les estances. Tanques els ulls més tranquil·la i demà ja és avui.

Un petó i una abraçada per a tothom.