Tinc una col·lega empordanesa que ha aprofitat aquests dies de vacances per conèixer amb la família La Llacuna i els seus voltants. Hostatjats en una casa rural del poble han visitat els entorns i han tornat més que convençuts a Barcelona, on resideixen per qüestions laborals. M’ho explicava dilluns i jo no em vaig estar de dir-li que des de fa molts anys tenim llogada una petita masia molt a prop, però ja a l’Alt Camp, al terme municipal de Querol, on sabem d’unes quantes rovelloneres i on creixen unes llenegues molt saboroses, els bolets que més ens agraden. Tanmateix, aquests dies de festa hem fet el contrari que ella i on ens hem instal·lat durant quatre dies ha estat en un confortable hotelet de Castelló d’Empúries, una població de la que ho desconeixíem tot, des que té una catedral gòtica, a un pont vell sobre la Muga, edificat en temps del comte Pere I.

Com que estàvem per la zona, vam retornar a Cadaqués i el Cap de Creus vint anys després de l’última visita; vam trepitjar les ciutats grega i romana d’Empúries; ens vam deixar entabanar per la pintura de Salvador Dalí en un museu de Figueres que vam trobar polsós i ancorat en altres temps, i vam recórrer uns quants quilòmetres perquè teníem pendent una visita a Cotlliure, una vila del Rosselló que tothom ens recomanava, i on hi ha enterrat el poeta Antonio Machado.

L’excursió va ser profitosa. En primer lloc, perquè vam sentir-nos còmodes al poble coster, sense molta gent pels seus empedrats carrers, a diferència del que passa en altres èpoques de l’any, i perquè en el camí d’anada vam parar-nos en dos pobles de frontera, que són llocs que sempre m’han cridat l’atenció, especialment des que als anys vuitanta, quan encara no havia caigut el mur de Berlín, al migdia d’un calorós agost estàvem a la ciutat austríaca de Graz i a la tarda plantàvem una tenda en un càmping al costat del llac Balaton, a Hongria, on en menys de dues hores vam fer un viatge, retrocedint quaranta anys en el temps.

Amb Portbou i Cervera de la Marenda no em va passar això, però sí que vaig tenir una sensació de ciutats esterrossades, de cases mig derruïdes, amb més passat que futur, tot i que ambdues continuen marcades per la petja d’unes omnipresents i, en ocasions, literàries estacions de tren.

“Portbou ha estat en la vida de molts de nosaltres una paraula màgica i de sentit molt divers: il·lusió de marxar o tristesa de marxar, encant de tornar o dolor de tornar”, consigna Josep Pla en un dels seus llibres, tot recordant el tuf d’una vella locomotora, semblant, segurament, a la que hi ha plantada a Cervera de la Marenda, en homenatge a altres temps.

Irene Dalmases