Berenar amb amigues. Una d’elles treballa a TV3. Amortitzades les qüestions relacionades amb nens i marits, ens disfressem de tertulianes polítiques i analitzem els resultats de les eleccions catalanes de novembre. El primer que fem és confessar que vam acabar votant totes —jo, ho reconec, sense mirar l’urna— i que podria haver estat pitjor. L’Artur Mas, a diferència d’altres, encadena dues frases seguides sense incòmodes silencis i pot recitar en francès un poeta com Baudelaire. Ja sé que amb això no es resol cap crisi econòmica de dimensions colossals, però alguns hem de tornar a veure el got mig ple, mica a mica. En canvi, coincidíem que no ens acaben de fer el pes molts dels personatges que el rodegen, alguns d’ells amb més d’una vintena d’anys a la vida pública, sense cap més mèrit.

Parlant, parlant, la companya de la Nostra va defensar la tasca de la Mònica Terribas al capdavant de la tele aquests últims anys i les seves idees clares a l’hora de salvaguardar periodistes i programes.

Ja de tornada cap a casa, hi pensava, especialment, perquè em desagradaria i molt que si hi ha canvis a la Corporació de Mitjans Audiovisuals s’acabi prement el botó d’adéu a un espai com “Polònia”, que un temps enrere ja va encendre alarmes i va portar alguns a mostrar la seva por pel que podia suposar d’infecció de la societat catalana. (Després arriben les eleccions, la majoria de la gent vota i ho fa de forma responsable, deixant de banda el mirall de la deformació que porten en Toni Soler i els seus).

Riure és viure, i amb els temps que corren encara més. I riure’ns de nosaltres mateixos és també terapèutic. Tot i que en sóc una gran seguidora, discrepo, per tant, en aquest aspecte d’un escriptor de l’alçada de Gregorio Morán, que molts dissabtes des de les pàgines de La Vanguardia es queixa de la “conyeta” que creu invaeix l’espai públic català.

I aprofitant que l’Anoia passa per Igualada i que disposo d’aquesta tribuna, recomano de forma fervorosa l’espectacle “Somiatruites” de Pascal Comelade i Albert Pla, amb uns invisibles “Farrés Brothers” (els sonen?) movent per l’escenari un immens DJ Crepúsculo i a les fantàstiques i sensuals “Siamesas Superglue”.

Han estat aquests dies al Teatre Lliure, després d’haver estrenat amb èxit al Temporada Alta de Girona. Si fan gira pel país, que ho desconec, i paren a la comarca, aconsegueixin una entrada. Durant una hora i trenta minuts, el terrenal món queda en suspens i si un és capaç de seguir el joc de la proposta, es submergeix en un mar de somnis, amb molt d’humor i bona música, del que fa molta mandra despertar.

Com deia aquell, un muntatge d’aquest tipus potser és la constatació que tampoc no estem tan malament.