Suposo que ho havia idealitzat. Les meves últimes vacances amb els pares i la germana havien estat a Les Cases d’Alcanar, l’any dels Jocs Olímpics de Los Ángeles. Calculin si volen. Vam fer unes quantes excursions per la zona, especialment, pel Delta de l’Ebre i d’allí en guardava un bon record. De fet, des de fa temps que hi volia tornar amb les nenes per ensenyar-los on desemboca el riu, perquè en tenia una imatge de lloc espectacular. Tot arriba i hem aprofitat aquests dies de pre Setmana Santa per retornar-hi. La decepció ha estat gran i amb poques ganes de repetir l’experiència. Els pobles que toquen a la riba —Sant Jaume d’Enveja i Deltebre— els he trobat lletjos, amb un urbanisme que té molt a desitjar i la platja de l’Aufacada i la de Riumar es troben lluny del que és el meu ideal de sol i sorra. A més, ens van explicar que no és fins l’abril que sembren l’arròs i els camps eren d’un to marronós, poc atractius per la vista.

En canvi tornem encantats de la comarca de la Terra Baixa, bàsicament dels pobles d’Arnes, on ens hem hostejat quatre dies, Horta de Sant Joan i El Pinell de Brai. No els coneixíem i ens han mancat hores per degustar-los amb més profunditat. A més, hi hem menjat molt bé, a uns preus raonables, i ens hem sentit ben tractats. Tampoc no podem parlar malament del dia que vam passar a Vall-de-Roures, ja a la Matarranya, amb un cambrer que es va dirigir en tot moment a nosaltres en un castellà marcat d’accent ‘mañico’, mentre la seva dona només ens va parlar en català.

L’altra descoberta han estat els mateixos Ports, un parc natural amb cabres salvatges triscant per les roques i voltors ombrejant els núvols. L’aigua dels rius, freda, i, en aparença, força neta. L’únic, però, és que en determinades hores del dia la fortor a adob invaeix l’aire en excés.

A vegades no cal fer molts quilòmetres ni mostrar passaports a les fronteres per trobar indrets atractius.