Amb el meu pare últimament discutim molt de política. Quan ell diu A, jo dic Z, i quan ell ho veu negre, jo, com a molt, ho veig gris. Malgrat, algunes pujades de to, els nostres combats dialèctics no solen ser sagnants i acaben sempre amb una encaixada. I fins la propera, que no ha estat res.

Ja fa un temps ens vam enganxar  perquè no trobava bé que els diputats de la CUP anessin al Parlament vestits amb samarretes i sandàlies. He de reconèixer que al començament a mi potser també em va sobtar que ocupessin l’escó amb aquella indumentària, però és cert que sempre van dir que representarien els seus electors amb la mateixa roba que utilitzaven habitualment i que aquest fet no suposava que fessin pitjor o millor la seva feina. Al meu pare li acabava argumentant que prefereixo un home amb una camiseta estampada a favor de l’escola pública i amb les mans netes, que un encorbatat amb un calçat de 300 euros i un compte corrent de diner negre a Liechtenstein.

I si hagués passat abans, li hagués pogut dir que em quedo amb algú que segueix amb respecte els debats, tot i dur una samarreta damunt d’una altra, que amb la diputada del PP Andrea Levy, segurament educada en escoles de prestigi i sempre ben conjuntada i amb sabates de talons, però que al debat d’investidura d’Artur Mas no va parar de mastegar xiclet i de fer gestos amb les mans, mentre romania mig estirada al seient.

Per tant, davant d’aquests raonaments que crec que me’ls crec, per què em va sorprendre tant que un dels escriptors catalans amb més talent i més venuts aquí i a fora, em rebés un dia d’aquests al seu domicili per parlar de la seva última novel·la, que arriba demà a les llibreries, amb sabatilles d’estar per casa? El meu pare, ara, faria “touché”. I guanyaria per punts.