La culpa la té la meva sogra. Coneixedora que qualsevol lletra impresa m’imanta i em pren hores de son, diumenge em va donar dins d’una bossa d’Assistència Sanitària Col·legial tota la paperassa que va recollir de les diferents parades de la Fira de Setembre i, com que no li podia fallar, aquests dies l’he estat repassant.

Com em succeeix des de fa uns anys, em crida l’atenció que en ple segle XXI i en una activitat d’aquestes característiques continuïn havent-hi pubilles acompanyant les autoritats amunt i avall. Provo d’entendre quina és la seva funció, però, sincerament, més enllà 'd’adornar' les comitives, no la hi trobo. I, d’altra banda, em deixa freda si una practica el patinatge artístic, l’altra la natació i la tercera en discòrdia opta per la dansa, la música i la lectura en les seves hores de lleure. Això sí, he de reconèixer que en aquesta ocasió m’ha impactat que en una de les entrevistes que els hi han fet assenyalin que ser pubilla és un dels somnis que moltes noies tenen de petitones.

Jo dec ser un cas estrany, perquè mai m’havia imaginat amb un ram de flors a les mans i una banda creuant-me el pit al costat d’aquell alcalde de la meva infantesa que es deia Manuel Miserachs, pel Passeig Verdaguer.

El que em posava, més aviat, era creure’m una intrèpida reportera, col·locant el micròfon a un actor que aleshores m’agradava molt, de nom Jeremy, o creuant oceans per entrevistar el president dels Estats Units. Sí, ho reconec.

D’altra banda, tampoc no em queden clars quins són els criteris del jurat —O és una comissió?— a l’hora de decidir que siguin l’Anna, la Maria o la Raquel (noms ficticis) les escollides. Han d'amidar uns determinats centímetres d’alçada? Poden tenir algun gra a la cara? Han d’ensenyar les cames? Els cabells, curts o llargs? Se’ls permet fumar?

Si es tracta d’una tradició inamovible, el que proposo és que aquesta funció també la puguin exercir un parell o tres d’exemplars del sexe masculí. Ara que estic en una edat perillosa en què també em miro els més jovenets, no m’importaria, fins i tot, desplaçar-me de Barcelona a Igualada les vegades que fes falta per discutir sobre si optem pel Josep, el Pere o el Pau (noms ficticis).

Definitivament, la meva sogra no em tornarà a donar mai més un paper per llegir.