Després de ser mare per primera vegada i veient que no me’n sortiria, vaig demanar al meu cap un canvi de secció. Volia continuar fent de periodista, però la tasca que generava l’ajuntament de Barcelona, amb un Maragall encara hiperactiu al capdavant, no em permetia compatibilitzar com volia feina i maternitat. Em van passar a la secció de comarques, que implicava no sortir pràcticament de la Redacció, i allí m’hi vaig estar uns sis anys, parlant durant hores per telèfon amb la gent del país, des d’alcaldes de municipis per a mi remots a corresponsals més que professionals i amb d’altres que sistemàticament col·locaven una coma entre el subjecte i el verb quan enviaven les seves cròniques. Igual que passa amb els locutors de la ràdio, a cadascun d’aquests personatges li vaig acabar posant una cara, unes mans i una vestimenta determinada.

I com passa sempre en la vida, amb alguns hi vaig tenir una relació més que bona, mentre que amb d’altres només desitjava penjar l’auricular així que el despenjava i notava el seu alè a cau d’orella. Amb alguns “membres” del primer grup, i insisteixo, a còpia de llargues converses per qüestions laborals, vam teixir certes complicitats i ens explicàvem tan problemes domèstics com una topada amb un lampista a l’hora d’arreglar una aixeta a una carrera contra el temps perquè al matí el nen s’havia despertat amb molt mal d’orella i havíem hagut de trucar una àvia o contractar una cangur, que ens sortia més cara que el que guanyaríem nosaltres per les nostres respectives sis hores de feina.

Ara fa uns dies, en una intranscendent conversa a tres bandes, una de les meves interl•locutores, desconeixent la meva amistat telefònica amb una de les persones que va sortir citada, durant anys una bona corresponsal que sempre complia, va exclamar, sense més: “Compte amb aquesta dona: és raríssima i fa pudor”. Ostres. Vaig quedar a quadres. Que fos algú una mica estrany m’era igual. Perquè he arribat a la conclusió que qui sigui normal tiri la primera pedra. Però el tema de la pudor em va deixar força tocada. No és una cosa subjectiva. Al contrari, quan hom fa pudor, fa pudor. El problema és que vaig quedar tan astorada que no vaig atinar a preguntar sobre la classe de pudor que aquesta persona feia. I si en feia molta o poca. En fi, acabarà canviant aquesta qüestió –com una pedreta a la sabata- la meva percepció sobre ella? Continuarà.