Aquests dies els que residim a Barcelona estem convocats a les urnes per decidir com volem la Diagonal. A més, sembla que hauríem de besar els peus dels qui ens governen per permetre’ns ajudar-los en aquesta resolució. Però a mi, per exemple, m’hagués agradat més que em preguntessin què em sembla que la ciutat s’embarranqui en l’organització d’uns Jocs Olímpics d’Hivern (?) o què en penso dels dos pudents contenidors d’escombraries que des de fa un parell de mesos han col·locat just davant de la finestra de la cuina de casa. Vivim a peu de carrer en una zona de vials estrets, sota la muntanya de Montjuïc, i des d’aleshores no podem ventilar aquesta part de l’habitatge, perquè és pitjor el remei que la malaltia. Des de fa més de quinze anys, els contenidors s’ubicaven en una cantonada propera, on no hi viu ningú, però on, pel que hem deduït, el nou camió de gran tonatge que cada dues nits, entre les 2 i les 3.30 de la matinada, recull la brossa, té difícil el gir. Així, doncs, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, els encarregats d’aquesta feina van decidir un bon dia plantar-nos aquestes andròmines, en ple aparcament de motocicletes, i a tocar de les portes d’uns quants veïns.

Hem anat al districte de Sants a fer la nostra protesta i des d’allí ens han dit que hem de fer una recollida de signatures per tal de canviar l’actual estat de coses; hem fet trucades al telèfon del civisme, algunes sense cap resultat, i l’última, després de pujar una mica el to de veu, ha acabat amb un correu electrònic del que no puc evitar transcriure’n un paràgraf, perquè em sembla un insult a la intel·ligència: ‘Us agraïm que hagueu contactat amb nosaltres, ja que considerem que és molt important que la ciutadania participi i col·labori activament amb l’Ajuntament per millorar els serveis municipals i la convivència a la ciutat. Restem a la vostra disposició per a futures comunicacions’.

Com tampoc, a risc de fer-me pesada, no voldria deixar de comentar la surrealista conversa que vaig mantenir amb tres escombriaires dimarts a la tarda, quan sortien del bar del carrer, i em van deixar clar que ells no podien atendre les meves peticions i que el que havia de fer era trucar al telèfon del civisme o fer fotografies dels contenidors i portar-les al districte. Perquè, per si no n’hi hagués prou, hi ha qui, en aquests temps de crisi, es dedica a remenar per entre la brossa, deixant enmig de la vorera allò que no li fa el pes del que acaba d’extreure del contenidor.

Mai m’hagués pensat que acabaria escrivint que la capital catalana necessita un metge que la guareixi, però a aquestes alçades de la pel·lícula, és el que crec. I fins aquí volia arribar.