Al capdavall, només un gest. Un clic, i davant dels ulls es despleguen titulars, enquestes i articles d’opinió. Incorporar-ho a la rutina de cada matí, una vegada fullejades les capçaleres dels diaris de paper que fa anys embruten els capcirons dels meus dits. Ja em perdonareu, però una és de l’època que és i la tinta encara aconsegueix emborratxar-me. Però no ens desviem. L’Anoia compta amb un nou mitjà de comunicació a la xarxa i m’interessa el projecte. I el segueixo. I m’hi enganxo. I retrobo vells amics, coneguts i saludats. I em fa gràcia saber que a aquella nena amb qui vaig jugar fa molts i molts anys a hores d’ara no li agrada l’edifici dels jutjats d’Igualada (a mi sí) o esbrino que el meu company de taula durant força temps en una redacció atrotinada de la Rambla Nova avui treballa a l’Ajuntament de Manresa. I comparteixo les asseveracions del Toni –rambla amunt, rambla avall tantes vegades- sobre la vergonya que és haver de viatjar en aquest tecnològic segle XXI en un tren de via estreta i gastar gairebé dues hores per fer un trajecte de només seixanta quilòmetres. I intento discernir les claus del text de la Francina sobre l’eco. I em noto, una vegada més, propera a les paraules del Carles Maria, algú de qui en sento parlar a casa meva des que tinc consciència. En definitiva, un petit moviment de ratolí i una certa sensació d’escalf. I no només això. També el poder constatar a diari que a casa nostra hi ha nous talents i gent amb gràcia a l’hora de posicionar-se públicament i que no es mossega la llengua. I que no tot està perdut, malgrat les musiquetes i el soroll que ens invaeixen a totes hores amb lletres que escampen el contrari.

Així que, a tots els que feu possible aquest producte, moltes gràcies i endavant, perquè amb un segon de res ens feu sentir informats, aconsellats i acompanyats.