Ciutat eterna. Monumental. Caòtica. Capital de la Història. Del món. Dels gats. De bastides florides als edificis. D’immenses cúpules i catacumbes. Vaticà i Sant Pare. “Caputxinos” escumosos com enlloc. Petits hotels amb habitacions sense vistes. Ni falta que fa. Places amb escales que serveixen per meditar. Turons. Fontanes amb monedes. I molts desitjos. Per damunt de tots, aquests dies, un. Que siguem Campions. Així, en majúscules. Perquè han fet la millor temporada. Ens han sabut entretenir. Ho han fet fàcil. Ens hem divertit amb ells. Ja sé que només són homes joves amb pantalons curts, darrera una pilota, en un camp de gespa. Mercenaris. Però en aquests temps líquids, han estat sòlids. I els que som aficionats hem gaudit com mai. I ara, en aquesta urbs mítica, volem que ho deixin gravat amb lletres de bronze. Volem tornar a ser els emperadors de la Mediterrània. I celebrar-ho. I oblidar la crisi, les pandèmies universals. La corrupció. Les mentides dels uns i dels altres. Les ensopegades que hi hagin pogut haver a última hora. I cantar sense vergonya, com fan els nostres fills, un tema que han posat de moda els genials nois i noies de Crackòvia. I fer voleiar la bufanda blau i grana davant alguns companys de feina, de cor blanc, que han estat traient pit durant moltes setmanes. Sense merèixer-ho. I descarregar-nos, definitivament, d’aquells mals pensaments de la tardor passada quan vam desconfiar del noi de Santpedor i de les seves possibilitats de triomfar a l’equip de la seva vida. I deixar clar que, passi el que passi, Pep, sempre ens quedarà Roma.