Vagis on vagis sempre hi ha un igualadí o un anoienc. En un tren a Turku. Sota les grans piràmides de Gizè. Al capdamunt de l’edifici més alt de Nova York. Al metro de Moscou. Ocupant dues planes del magazine de La Vanguardia. Parlant a Catalunya Ràdio o a Rac1. Curant malalts al Clínic. Passejant per la Patagònia.

Fotografiant l’òpera de Sidney. Buscant bolets a Berga. Ascendint a l’Everest. A la conselleria d’Agricultura. A l’Institut de la Pau. A la Fira de Barcelona. Al Dakar. Al monestir de Montserrat. En algun prostíbul de carretera. En paradisos fiscals d’aquí i d’allà. A TV3. A Antena 3. Al festival de cine de Sitges. I aviat, sembla, volant per l’espai en un hotel galàctic d’últim disseny.

I, malgrat aquesta presència, som a tot arreu i enlloc. La comarca continua sent una de les ventafocs catalanes. L’atur és considerable i va en augment. El tren fins a Barcelona és una cafetera que hèrnia el pensament només d’imaginar que l’has d’utilitzar. El pla de la Conca s’acabarà fent vulguis no vulguis. I ara, per acabar-ho d’adobar, llegeixo que hi ha dues comarques més que aposten per un aeroport corporatiu. Tot i que ho he provat, no acabo d’entendre la utilitat d’aquest equipament en una comarca que no té pràcticament indústria, però em fot, i molt, que ara hi hagi altres propostes sobre la taula que potser acabin al cove, lluny de l’Anoia. Per cert, discutint des de fa anys –a l’estil dels Germans Marx- si hem d’estar amb els de Barcelona o amb els del Penedès. I, silenciosament, impassibles, acabarem de la mà de Manresa i per sota dels de Vic, que en el seu moment van plorar davant qui tocava una miqueta més que nosaltres.

A tot arreu, però escampats i sense força. Enfocant malament l’objectiu. Fixant-nos en la capelleta del costat i sense ganes d’acostar-nos-hi. Sense lideratge. Ni polític, ni social, ni econòmic. Diuen els “gurús” que els temps de crisi també serveixen per aprendre. N’aprendrem, finalment, a pressionar pel món?