El ser humà s’acostuma a tot. Treballo habitualment amb quatre o cinc pantalles de televisió envaint les meves orelles; al costat de gent que parla per telèfon ininterrompudament i prop d’altres a qui, faci sol o plogui, els agrada comentar que el Barça ha acabat un cicle i que davant només hi té el purgatori abans de l’infern definitiu. Tot i el soroll ambiental, soc capaç de quadrar un teletip quan toca fer-ho, lligar una entrevista per correu electrònic i distreure’m -ull, només uns segons- amb un ascensor negre de l’edifici del davant que s’enfila per una paret de colors al més “guai” dels barris barcelonins d’oficines.

De la mateixa manera, també tinc un sensor especial per notar quan està passant-ne alguna de grossa, malgrat que en els últims mesos, tot sigui històric i amb sensació de “déjà vu”.

Fa uns dies va nevar a Catalunya. A diferència de molts dels meus congèneres m’importa gens la secció de meteorologia dels mitjans de comunicació i hi ha homes del temps a qui faria dir els seus pronòstics meteorològics, lligats de mans i peus, des del soterrani de la televisió. Si fa fred em tapo més i si cau aigua, agafo el paraigües.

Amb tot, reconec que dimecres vaig aixecar, esvalotada, el cap de la pantalla de l’ordinador, i, sense respirar, vaig seguir fil per randa les indicacions que estava pronunciant un d’aquests entesos, amb un mapa d’isòbares al darrera. I és que ens estava donant permís als catalans per posar la rentadora al dia següent. Caram! Menys mal, que algú ens guia, vaig pensar, perquè a casa ja no ens hi cabia res més al cistell de la roba bruta. Agraïts també, durant aquells jorns dels milers de consells donats per tota classe d’experts sobre quan sortir de casa i com fer-ho, davant la possibilitat d’una allau al carrer Balmes.

Un altre clàssic és el consell d’uns altres experts a l’estiu en el sentit que cal beure molta aigua quan fa calor i que al migdia és millor no córrer per zones on hi toca el sol de ple.

Reconec que habitualment no estic tan sensible amb aquestes qüestions, però fa uns dies que porto a la bossa, ara que les dones ens hem posat tan pesades, un llibre de la francesa Virginie Despentes, “Teoria King Kong”, on he subratllat que l’Estat “cada dia ens vigila més, sap millor que nosaltres què hem de menjar, beure, fumar, llegir, entendre, com ens hem de desplaçar, gastar els nostres diners i distreure’ns” i també que “un Estat que es projecta en forma de mare totpoderosa és un Estat feixistoide”.

Diu Despentes que “a l’ndividu se li arrabassa l’autonomia, la seva capacitat d’equivocar-se, de posar-se en perill. La nostra societat tendeix cap aquí, possiblement perquè ja fa temps que vam deixar enrere la nostra època de grandesa, i estem en regressió cap als estadis d’organització col·lectiva que infantilitzen l’individu”.

Només és l’opinió d’una dona combativa i contundent amb un manifest, que ara per primera vegada es pot llegir en català. Altament recomanable.

Per cert, segueix sent hivern. Millor anar tapats pel carrer. Amb banyador i xancletes el fred és més punyent.