Invariablement, cada mes de febrer i des de fa anys les meves filles es transformen i es converteixen en dos homínids neguitosos que repeteixen una vegada i una altra, incansables, que necessiten una setmana de vacances, perquè el seu cos no pot resistir una hora més de classe. Tan la gran –que ara cursa primer d’ESO– com la petita –que trepitja una aula de cinquè de primària– coincideixen que si no paren en aquest període els serà molt més difícil arribar en condicions òptimes a les vacances de Setmana Santa, que habitualment gaudeixen unes setmanes enllà i després d’haver viscut els inigualables dies del Carnestoltes (Qui s’ho va inventar això?).

Ja en plena canícula, se solen calmar i encaren els últims dies de curs pensant, amb aquella alegria que les caracteritza, que davant només tenen tres mesos de vacances i unes quantes activitats a realitzar a quaranta graus de temperatura a l’ombra en un dels campus on solem apuntar-les, a uns preus més que raonables (un sou sencer) i amb uns monitors més que preparats (sense comentaris).

Ric cada vegada que discuteixo amb un mestre o professor que s’esvera perquè sóc de les que crec que l’escola del segle XXI i amb el sistema econòmic que tenim, serveix també per guardar nens. De la mateixa manera que sostinc que totes aquestes històries que els muntem al juliol i al setembre són igualment perquè la nostra canalla estigui ocupada, tal com ho solem estar els seus progenitors en els nostres respectius treballs.

Consti en acta que amb la mateixa vehemència afirmo que hi ha mestres encara vocacionals i que són capaços d’inculcar als nostres nanos uns valors que espero no oblidin i que hi ha escoles (he tingut sort) on els mestres funcionen, tot i no ser funcionaris.

Resumint, estic totalment d’acord amb la proposta del conseller Maragall, un home, per arreglar-ho, d’expressió enrevessada, d’avançar una setmana l’inici del curs l’any vinent i totalment en desacord en col·locar enmig del febrer una setmana de festa quan, a diferència del que succeeix en altres països com França, el sector industrial o el de serveis no ho ha negociat i no està per fer canvis de calendari. Independentment de la crisi mundial o de la nova Llei d’Educació.

A la meva feina, per si de cas, ja hem començat a llançar monedes a l’aire entre els companys per veure a qui li toca primer la “setmaneta blanca”. Amb la sort que tinc....Que es vagin preparant les àvies. Gràcies, sense vosaltres no sé què faríem.