Estem assegudes en un luxós menjador d’un hotel de cinc estrelles. Malgrat el que podria semblar, perquè anem totes arregladetes i ja no hi ha ni llibretes ni gravadores damunt la taula, estem treballant. A banda i banda, tinc tres companyes de professió, que no arriben a la trentena. Dominen, almenys, quatre idiomes, han cursat un Erasmus fora de casa nostra, i en els gairebé deu anys que porten trepitjant carrer compten amb més experiència que molts dels professors de la Universitat que els han impartit classes. Però totes tenen un sou que voreja els mil euros.

Mentre, parsimoniosos, els cambrers van retirant-nos els plats, van desgranant la seva experiència i plantegen que de continuar en aquesta situació s’hauran de replantejar les seves vides. Una d’elles ha tingut la ‘sort’ que la seva àvia, amb més de noranta anys, ha hagut d’ingressar en una residència i ha deixat el pis buit. Gràcies a un pacte entre els diferents membres de la família, l’habitatge podrà ser per ella, que es farà càrrec de les despeses del seu manteniment. Tanmateix, els pares l’han hagut d’avalar en un crèdit per poder fer obres al bany i a la cuina, perquè el banc, amb la seva nòmina, no li avançava els diners. L’altra assenyala que comparteix pis amb la seva germana i, sort dels amics i coneguts, que han contribuït a deixar l’estança més que habitable.

La tercera en discòrdia, que viu encara amb els progenitors, comenta que porta més de catorze dies seguits treballant, fent guàrdies de nit –entre la una i les vuit del matí- i de cap de setmana, per qüestions organitzatives del mitjà on presta els seus serveis.

Jo callo, perquè cobro una miqueta més que elles i quan vaig formalitzar la hipoteca fa una dècada les entitats bancàries no filaven gaire prim i permetien que et fessis amb una casa. Amb tot, els aires que bufen a la meva empresa —bé, ja m’enteneu— no són per tirar coets i la crisi, segons ens diuen els que hi manen, ens està tenallant.

A l’hora d’anar a dormir, en una d’aquestes cadenes que només vomiten notícies tinc l’honor de veure les dues dones que més manen en l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero. Proposen que la jubilació sigui als 67 anys. No em surten els ulls del cap, perquè últimament costa molt que algú em sorprengui. Però no puc dormir i noto esgarrifances. A mi ‘només’ em queden 23 anys d’anar asseguda en aquest ‘Dragon Khan’, però podran resistir les meves amigues més de tres dècades amb les seves condicions actuals?