La relació que mantinc amb l’art contemporani no està exempta de tensions. Allà on l’artista plasma l’eternitat, jo només hi contemplo un llenç blanc amb una minúscula taca negre. On el crític més exigent reconeix l’opressió d’un poble, jo tan sols sé veure una creu torta acompanyada de quatre barres. Deu ser allò que diuen en castellà que “no está hecha la miel para la boca del asno”. I tanmateix, hi ha pintors i escultors que m’agraden i pels quals em deixo seduir, ja es diguin Lucian Freud, Miquel Barceló o Thomas Bayrle.

Abans de les vacances de Setmana Santa vaig acudir a la presentació d’una exposició al CaixaForum de Barcelona, d’aquestes que ara s’anomenen de petit format. Només una trentena de quadres i en una sala no massa gran. Amb el fotògraf que m’acompanyava vam fer una ràpida escombrada amb la vista i no vam haver de pronunciar cap paraula per donar-nos a entendre que mai tindríem una d’aquelles pintures al menjador de casa. Les obres eren de l’andalús Rafael Zabaleta (1907-1960), un home molt influït per les avantguardes europees, fill d’una rica família del petit poble de Quesada (Jaén) i que va mantenir al llarg de la seva vida una intensa relació amb Catalunya, de la mà d’Eugeni d’Ors i del magistrat Cesáreo Rodríguez Aguilera.

Si bé és veritat que en una primera mirada havia decidit que aquells treballs no m’interessaven gaire, al cap de pocs minuts, m’havia enamorat d’aquest pintor, gràcies a les excel•lents i sàvies explicacions del comissari José Ángel Marín, un professor universitari, amb un cap molt ben moblat, que amb quatre esbossos va ser capaç d’introduir-nos en el món de Zabaleta, criat entre dones, i que quan va anar a París i va conèixer a Picasso, diu la llegenda que el de Màlaga li va fer un petó al front i li va dir que millor que tornés al seu poble, perquè era un home cabal “i a París estem tots bojos”.

Gràcies a l’estima que sent des de molt jovenet José Ángel Marín pel seu paisà, de qui ho sap tot, avui guaito els quadres de Zabaleta amb uns altres ulls i veig que totes les dones que hi surten tenen la boca tancada, en senyal de protesta per la submissió en la que vivien a l’Andalusia de començaments del segle passat o m’adono, sempre de la mà de Marín, que els gats tenien una gran presència en la vida del pintor i que l’espiral dels ulls amb que els pinta és similar a la dels ulls del seu autoretrat.

Segurament, mai penjaré al passadís un bodegó o un paisatge de la geografia espanyola de Rafael Zabaleta, però gràcies al bon fer de José Ángel Marín retindré durant molt de temps a la memòria l’univers d’aquest artista desclassat, que va tenir problemes durant la República i més tard amb el Franquisme, i que està considerat com un dels màxims exponents de la pintura espanyola de la postguerra.