Aquesta setmana, passejant per la rambla d’Igualada, el meu fill de dos anys em diu: “Mama, hi ha moltes fotos! Per què?” Vaig pensar en el què és capaç d’entendre… potser que són d’uns senyors que volen “manar”? Ell va seguir preguntant: “Són de papes? Perquè les posen aquí? Per què hi ha moltes fotos de papes aquí al carrer?” . Els nens tenen la capacitat de descol·locar-nos en un moment. Tenia present el tòpic que costa explicar a un fill d’on ha sortit, però la política? O millor dit la campanya electoral?

He treballat més de 15 anys com a periodista i he cobert un munt de campanyes electorals. La política, per culpa d’alguns polítics, ha perdut molt en imatge per dir-ho d’alguna manera. Però segueixo pensant que se l’ha de valorar, almenys pel que hauria de ser, i perquè té un impacte important a la vida de tots. I està clar que una comunicació transparent del què ha fet i del que proposa cada partit hauria de ser clau.

Però si ho pensem fredament, fa riure que, per demanar el vot, s’hagin d’omplir els carrers amb fotos de senyors. Dit sigui de pas que, de senyores, és difícil veure’n. Però si els partits grans ho fan, que són els que disposen de més finançament per fer estudis i enquestes, és que tenen comprovat que la inversió en cartells té impacte en la decisió de vot. I per la mateixa regla de tres, segur la planta de Pedro Sánchez va tenir el seu pes a l’hora d’escollir-lo candidat, no cal que ens enganyem.

I qui ho paga tot això? Doncs els mateixos ciutadans, perquè la campanya la costegen les arques de l’Estat.  Els partits hi posen de la seva butxaca també, de la seva o de qui sigui que els dóna els diners. I no entraré en aquest tema perquè encara prendríem mal. El PP va gastar 12 milions, el PSOE en va invertir 9, Ciutadans 4 i Podemos 3,6. Però això és només una petita part, la passada campanya electoral, la que finalment no ha servit per a què Espanya tingui nou president, va costar 130 milions d’euros. Més els 130 milions més que rondarà l’actual 260 milions per un país que tots sabem com està.

Tot plegat sona massa frívol i fins i tot absurd. I ho seguirà sent d’aquí a uns anys, quan li hauré d’explicar al meu fill que és igual que hi hagi corrupció en un partit, que això té un impacte limitat en el resultat electoral. I que quatre anys de govern pèssim no tenen perquè sentenciar  una derrota si es treballa bé la comunicació i es fa una bona campanya electoral.

En resum: inexplicable per a un nen de dos anys i quasi per a mi mateixa. Confesso que jo que estic obsessionada per respondre absolutament totes les preguntes del meu fill nen, i de veritat que és “preguntón”, aquell dia vaig decidir que, per una vegada, em donava carta blanca fer-me la boja com fa ell moltes de les vegades que sóc jo qui li pregunta coses. Però em temo que no em durarà gaire la tranquil·litat perquè, al pas que anem, d’aquí dos dies tornem a tenir la rambla plena de fotos de papes.