“Ahora todos dicen que son Charlie Hebdo y en España los humoristas no se atreven ni a burlarse de Florentino Pérez”, cridava un tweet la setmana passada. Certa o no aquesta afirmació en concret, l’atemptat a la revista ha despertat un clam a la llibertat d’expressió. Però realment ens manifestem lliurament? I ho fem a les xarxes socials? En temps “analògics”, a la facultat de Periodisme ens explicaven la popular teoria comunicativa de l’Espiral del silenci, formulada per la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann als anys 70, que afirma que l' opinió pública és, en si mateixa, una eina de control social. És a dir, que la majoria adaptem el nostre comportament a les actituds i opinions predominants en el nostre entorn per por a l’aïllament. Podríem pensar que això ha canviat des dels anys 70, ara que som a la flamant era digital. Però és així?

Ningú pot negar que la irrupció de Facebook i Twitter ha pres el monopoli de la informació als mitjans i als governs que, poc o molt, els controlen. És cert que qualsevol persona es converteix en periodista amb un mòbil a la mà i que això fa que hi hagi més cobertura informativa, per dir-ho d’alguna manera, a la vegada que impossibilita la censura. Només hem de recordar el paper de les xarxes socials en l’anomenada Primavera Àrab. Ara bé, per una banda, ningú garanteix ni el rigor ni la qualitat dels comentaris a Facebook i Twitter i, per l’altra, els experts asseguren que aquests nous canals no escapen a la vella Teoria de l’Espiral del silenci.

El reconegut centre d’investigació Pew Research va voler investigar si a les noves plataformes es dóna veu a opinions minoritàries, que abans que existissin les xarxes eren silenciades. La resposta és que no, al contrari. L’estudi, fet a Estats Units sobre el cas Snowden, indica que els enquestats es mostren menys disposats a expressar les seves opinions a les xarxes que en persona. Mentre que un 86% acceptaria polemitzar sobre el tema en persona, només un 42% ho faria a Twitter. Igualment, tant en persona com a la xarxa, els enquestats estaven més disposats a expressar les seves opinions si sabien que l’audiència hi estaria d’acord. En concret, el doble les publicarien a Facebook sabent que els seus amics hi coincideixen.

Per altra banda, la Teoria de l’Espiral del Silenci també assenyalava que per identificar les idees dominants recorrem als mitjans de comunicació, perquè defineixen un estat d’opinió sobre els assumptes d’actualitat. Doncs tot i el creixent ús de les xarxes, l’estudi conclou que només un 15% s’informa a través de Facebook i un 3% a través de Twitter. El 58% segueix obtenint la informació dels mitjans convencionals, que mai són del tot imparcials.

Com deia, les dades de l’estudi estan recollides a Estats Units sobre el cas Snowden: Proposo  que algun centre d’investigació fes un estudi a Catalunya sobre la vigència de la Teoria de l’Espiral del Silenci en un tema igualment candent: el Procés. I ho escric en majúscules perquè de tant parlar-ne em sembla que ja mereix categoria de nom propi.

Crec que seria interessant veure el paper de TV3, si majoritàriament ens informem sobre l’actualitat catalana en aquest mitjà públic i com això afecta l' opinió de la ciutadania. També podríem tenir una idea aproximada de quin percentatge de ciutadans està disposat a posicionar-se públicament  o no sobre el tema. És clar que l’estudi l’hauria de fer un centre del tot independent.

Però el cert és que veient només el comportament dels polítics catalans, em sembla que patim  els efectes de l’esmentada teoria de ple. Sembla que faci una eternitat però només fa tres anys que el president Mas feia malabarismes per no dir la paraula “independència” en la seva compareixença després de la multitudinària manifestació de l’11S de 2012. I què me’n dieu dels partits que, dos anys després, encara no s’atreveixen a posicionar-se clarament, o dels que aquí diuen una cosa i a fora una altra? O de com els que se suposa que el lideren junts aquest procés protagonitzen cada dos per tres espectacles d’amor i desamor al més pur estil Camela, amb secretes reunions.

La Teoria de l’Espiral del silenci té un nom molt poètic però al cap i a la fi explica coses tan prosaiques com allò de callar per no perdre vots. Els polítics saben que el que mana són les urnes. I la realitat ja ha demostrat altres cops que el que es diu a les xarxes potser després no quadra amb el recompte de paperetes.