Era dissabte passat a la tarda. Estàvem asseguts en una terrassa d’un port, al costat d’una zona de jocs. Un grupet de nens d’entre 8 i 12 anys s’encaren amb un altre que, encara que sembla un parell d'anys més gran que ells, va sol amb la seva germana petita. El peguen i l’empenten descaradament davant de tothom, sense que ningú mogui un dit, probablement perquè semblen petits i la baralla no acaba a terra. La víctima marxa plorant com pot, ajudat per la seva germana i dient-los que no vol problemes.

Els nostres nens ens expliquen que la història es repeteix cada tarda, el mateix grupet de menors sempre tria un objectiu que estigui en clara inferioritat de condicions. Comencen per insultar-los amb qualsevol excusa i acaben pegant-los sense que ningú intercedeixi.

Mentre m’expliquen això, el grupet d’agressors ha reclutat adeptes i ha crescut. Tota la colla surt corrents amb el telèfon mòbil en mà cap a on ha marxat la víctima. El més gran dels nostres nens, de 16 anys, surt corrent darrera d’ells i jo vaig a començo a buscar el guarda de seguretat del port que, com passa sempre, mai trobes quan el busques.

Quan el nostre noi torna, ens explica que, com semblava, tota la colla havia arraconat de nou l’agredit en un lloc menys concorregut per pegar-lo i gravar-ho amb el mòbil.  Com que és molt  corpulent i més gran, els ha pogut parar. Diu que una de les germanes dels agressors l’ha insultat perquè li ha esgavellat el vídeo: per culpa seva la pallissa ha acabat sent poca cosa.

Al cap d’una estona, torna tota la colla. Es fan un fart de riure mirant els enregistraments de l’agressió. Per fi, passa el guarda de seguretat i li explico tot. Li dic que pensava trucar a la Policia Local però que potser millor que ho faci ell. Li assenyalo els nens que, en aquell precís  moment, miren els vídeos. Em diu que ja sap qui és el grupet i que, efectivament, la història es repeteix dia sí, dia també.  “I quan no és això, roben”, afegeix. “Però la policia no en fa ni cas”,  continua explicant-me. “El problema és que són menors i diuen que si no hi ha sang, no passa res” conclou. Em quedo de pedra.

L’home segueix rondant i passa insistentment prop del grup perquè la història no es repeteixi, almenys aquella tarda. El què passarà les tardes següents i les tardes de quan els agressors siguin majors d’edat ens ho podem imaginar sense gaire risc d’equivocar-nos. Després ens preguntem perquè tenim la societat que tenim.