La mort del jove Gabriel Pérez ens ha sacsejat a tots. Perdre un fill és el pitjor que et pot passar a la vida i pensar que una atenció mèdica adient l’hagués pogut salvar és terrible. L’informe del Departament de Salut fet públic per Canal Taronja i l’Enllaç rebel·len “deficiències i errors” a urgències i al quiròfan.

L’informe parla d’“una presumpta coordinació inadequada i errors d’interpretació entre els diferents metges de l’Hospital” a més d’una ”demora excessiva a entrar al quiròfan i una complicació durant la inducció anestèsica” pel mal funcionament d’un aparell. El document del Departament afirma que “hi va haver deficiències en la seguretat del pacient al quiròfan”.

Per la meva experiència puc dir que a l’Hospital d’Igualada hi ha grans professionals i grans persones que intenten desenvolupar la seva feina el millor possible. Això sí, dins de les seves possibilitats. Un metge pot equivocar-se per desídia o per incompetència però també pot fer-ho perquè no disposa del temps necessari per atendre un pacient, perquè no compta amb els mitjans adequats o perquè té restringida la pràctica de certes proves.

No sabem si, en aquest cas, la manca de recursos va desencadenar els errors o si alguns metges no van exercir com havien de fer-ho. El que està clar és que les retallades en Sanitat que, sense anar més lluny, han denunciat els mateixos professionals, tenen els seus efectes en el servei. I en un tema tan delicat com la salut, ens hi juguem vides. Els ciutadans ho sabem. No és una incongruència que les mútues privades guanyin assegurats en temps de crisi?

Els mitjans recullen aquesta setmana que el departament de Salut ha imposat una sanció a l’Hospital d’Igualada, que minvarà encara més unes arques ja magres per les retallades. Per la seva banda, l’alcalde Marc Castells ha dit que “cal reparar de la millor manera el greuge a la família”. Per suposat, cal atendre la família, però la frase no és la més encertada.

Una mort és un fet del tot irreparable. El que sí és reparable és el funcionament del nostre sistema sanitari públic, sempre que se’n tingui ganes és clar. Com en medicina, per resoldre un problema cal reconèixer-lo i buscar-ne l’arrel. No serveix de res tractar els símptomes.