L’alcalde Marc Castells ha anunciat que, en ares de la transparència, farà públic el seu patrimoni. Ha avançat a la premsa que té mig pis, mitja hipoteca, un cotxe de 12 anys i alguns estalvis. Tot just fa unes setmanes, era l’anterior alcalde Jordi Aymamí qui, en una sessió de Dimarts de Diàlegs, responia a preguntes del públic sobre el rumor que s'havia fet una casa Andorra. "Com a molt hi he tingut una caravana”, va dir. Potser per a alguns això és transparència però jo hi veig més aires de premsa rosa.

En primer lloc, els canvis de nom fa anys que existeixen i les mitges veritats o mentides sobre les finances de molts polítics omplen noticiaris. Però al marge d’això, si anem al fons de la qüestió, el fet és que no podem equiparar una cosa tan seriosa com la transparència d’un govern amb quatre xafarderies. Els missatges populistes potser donen molt rèdit a les urnes, sobretot en un àmbit més local, on les intimitats corren com la pólvora. Però aporten poc sobre la situació real.

A mi tant me fa si un alcalde té més o menys diners al banc, si té una casa a Andorra o a Honolulu o quan fa que s’ha canviat el cotxe. Un polític no pot ser ric? Doncs sí, sempre que s’hagi enriquit honestament i per mèrits propis. El problema no és que Jordi Pujol tingui molts diners, o que rebés una herència. El que ha d’estudiar la justícia és si tot ho ha aconseguit honradament i si ha pagat els impostos que toquen com fem la gent de peu.

El problema és que sembla que dormim més tranquils si els nostres representants polítics ens asseguren que no viuen gaire millor que el poble ras. Els polítics ho saben. No li va costar gaire a Esperanza Aguirre dir que tenia problemes per arribar a final de mes... Però siguem sincers, aquesta no és la qüestió.

Penso que els ciutadans hem de demanar més que quatre temes de tertúlia per passar la tarda. Per a mi, transparència és que l’administració detalli quants diners rep i d’on vénen. És que els impostos es recaptin segons la normativa i en funció dels ingressos de cadascú. És donar a conèixer a què es destinen aquests diners. Explicar els projectes municipals a la resta de partits polítics i a l'opinió pública, amb llums i taquígrafs, i no tirar pel dret. És invertir els diners en les partides acordades en el pressupost i, si hi ha canvis, explicar-los i consensuar-los en funció d’interessos generals, no particulars. I és també pagar als polítics i funcionaris en funció de la seva vàlua i dedicació real.

Reconec que és una descripció poc acadèmica però crec que si es complís només el 50% del que he descrit, les administracions serien més eficients i els periodistes tindrien feina a buscar nous temes per als informatius. Per a mi, tota la resta és fum.