“Aguas tranquilas” de Naomi Kawase

L’espai per a l’espiritualitat el trobarem aquests dies a les nostres cartelleres gràcies a l’estrena d’“Aguas tranquilas” de la japonesa Naomi Kawase.  Es tracta d’una preciosa i embolcalladora pel·lícula sobre el sentit de la vida, tan serena i harmoniosa com profunda i lírica. “Aguas tranquilas” està ambientada en l’illa subtropical japonesa d’Amammi-Oshima i la directora aprofita aquesta localització per esbossar un món insular regit per creences ancestrals que connecten les persones amb els seus ascendents, enmig d’un respecte escrupolós per la natura i assolir així una estreta simbiosi entre humans i natura.

La història està centrada en dos adolescents i en les seves respectives famílies. Kyoko és una noia valenta i coratjosa que viu amb dolor, però amb enteresa, la malaltia terminal de la seva mare. Ella estima Kaito, un noi introvertit, poruc i ressentit, incapaç d’estimar. El que passa és que l’enrabiat i taciturn Kaito ha patit la separació dels seus pares i  ara no pot entendre com la seva mare té diversos amants. La pel·lícula de Kawase és una obra lluminosa i transparent sobre l’amor adolescent i els seus entrebancs així com un suau melodrama carregat de sensibilitat sobre les relacions de pares i fills en l’entorn familiar

Però més enllà d’això és també una reflexió sobre la vida i la mort, el cicle de la vida, sota preceptes de religions orientals. Una escena nuclear de commovedora bellesa com és la mort de la mare de Kyoko serveix per il·lustrar aquesta filosofia sobre el trànsit dolç a la mort que busca sostreure’s de la inherent tragicitat del moment. La directora nipona fa tota una reivindicació d’una cosmogonia conformada per elements naturals i humans en què sobresurten tant arbres centenaris com el mar o el vent, tot plegat gronxat pel batec rítmic de les onades que actuen de fons sonor.

La pel·lícula va competir en la secció oficial del passat Festival de Cinema de  Cannes i  destaca per ser una de les darreres pel·lícules que ha comptat amb participació del productor català Lluís Miñarro abans d’anunciar-se el tancament d’una empresa com Eddie Saeta que ha contribuït de forma decisiva al teixit creatiu del cinema d’autor a casa nostra.