El britànic Kenneth Branagh ens porta una nova adaptació d’un clàssic de la literatura de misteri de l’escriptora britànica Agatha Christie escrita als anys 30, “Asesinato en el Orient Express”. I com ocorria en la famosa adaptació de l’any 1974 a càrrec de Sidney Lumet, el propi format de relat coral afavoreix un repartiment extensíssim de primeres estrelles que circularan pels passadissos d’un fastuós decorat mòbil com Penélope Cruz, Willem Defoe, Michelle Pfeiffer, Derek Jacobi o Judi Dench.

Hercule Poirot, aquí interpretat amb una gràcia i exquisidesa enorme pel cineasta Kenneth Branagh, reservant-se aquest paper de lluïment, s’enrola en un viatge en tren que es pretén distés, buscant un descans després de resoldre un cas criminal. Però en aquest viatge transcontinental de caire sabàtic, inesperadament es veu immers en un assassinat a ganivetades en el compartiment veí.

La víctima és un nord-americà particularment odiat per tothom, Ratchett (Johnny Deep), anteriorment amenaçat de mort en diferents missives, i qui havia demanat protecció al mateix Poirot, però sense sort. Poirot es veu abocat a un enverinat trencaclosques de difícil resolució en què tots els passatgers semblen sospitosos, amb profusió de pistes falses i estudiades coartades. La recerca del culpable obra el film al suspens i la intriga en un espai sense escapatòria, en què la unitat de lloc i de temps de l’escenari d’aquest tren de luxe resultarà complerta amb la immobilització del tren per un allau de neu, deixant tots els personatges retinguts en un espai clos.

La versió de Branagh resulta un joiós entreteniment, ple de gran vistositat i d'impecable detall, que imprimeix fins i tot un sentit visual prop del fantàstic enmig d’un paisatge i entorn irreal.  Els passatgers de pas, desconeguts entre ells i, aparentment, reunits per l’atzar, conformen un món d’etiqueta, un espai prototípic burgés i elitista, amb marquesos, dames, majordoms i princeses.

La teatralitat de tot plegat, la mateixa posada en escena dels propis viatgers, resulta un carrusel de vanitats, una pantomima de la representació, on les aparences, la disfressa, hi juga un rol cabdal. Aquesta desfilada d’impostura contribueix també a consolidar la gran novetat d’aquest remake en respecte a l’original literari o la versió cinematogràfica dels setanta. Ens referim a la insòlita petjada desencisada i greu associada a l’investigador Poirot davant d’aquest divers mosaic humà i el mateix desconcert per esbrinar els motius del crim esgarrifós.

El famós policia belga ens reserva aquí algunes reflexions en les seves indagacions, inexistents com dèiem en la distesa novel·la de Christie o la despreocupada versió fílmica de Lumet. Poirot es veu confrontat amb dolor i escepticisme a una accepció de l’ombra del mal insospitada per ell, atrapat en una conxorxa de maldat que fa que s’acabin escurçant les distàncies i els límits entre el bé i el mal que per ell estaven clars. La banalitat del mal, amb el crim organitzat com a obra col·lectiva, no desentona gens en un context d’entreguerres i d’albirament del nazisme o l’estalinisme.