El polèmic cineasta Lars von Trier tornava al Festival de Canes, encara que fora de competició, per presentar el seu desconcertant i provocador thriller sobre un assassí en sèrie a 'La casa de Jack'. Així tancava les ferides obertes amb el certamen francès després que fos repudiat l'any 2011 a remolc d'unes declaracions polèmiques en què el cineasta danès mostrava les seves simpaties per Hitler durant la seva roda de premsa de 'Melancholia'.

Ara ja podem veure en sales 'La casa de Jack' en què Jack (Matt Dillon), autor d'una seixantena de crims, és presentat com un estilista del crim, maniàtic i compulsiu, que sovint fa fotos dels seus actes aberrants - ja que adora els negatius -, autodenominant-se ell mateix 'Sr. Sofisticació'. Dotze anys d'assassinats que von Trier organitza en cinc capítols més un epíleg, cinc incidents que es corresponen exclusivament a cinc víctimes dones. Destacant precisament Uma Thurman com la primera víctima de Jack en el primer segment, en què l'actriu interpreta una conductora amb el cotxe en pana que requereix la col·laboració de Jack, inseparable de la seva furgoneta vermella.

El film de Trier recorre a la seva manera la carrera criminal d'aquest sociòpata megalòman que emmagatzema les seves víctimes en una cambra frigorífica. I aquest carrusel d'actes salvatges es combina, sense massa encert ni mètode clar, amb l'intent del mateix Jack de construir la seva pròpia casa en un paratge bucòlic. Una casa dissenyada per ell mateix, enginyer fent d'arquitecte, i que Jack destrueix en ocasions. Un desgavell irrealitzable que actua com a metàfora de la pulsió malalta de Jack, element simbòlic escollit per Trier per donar títol al film.

'La casa de Jack' resulta escabrós i impactant en la mostra de la violència gratuïta de Jack, una cruesa d'alguna manera fidel al tarannà més punyent del realitzador, en què algunes escenes poden ferir la sensibilitat del públic. Von Trier dirigeix un film sobre un personatge tan aterridor com magnètic combinant un enfocament rutinari en molts moments, emprant un estil marca de la casa com la càmera sovint en moviment permanent i nerviós.

I és que resulta inconsistent com a film de terror, ja que juga amb l'humor en força ocasions, sovint paròdic, en què el diabòlic Jack apareix com un personatge ingenu en ocasions, sovint un ésser ridícul i patètic, que fa que es desdibuixi el seu caràcter sinistre i pertorbador. Això aporta una certa mirada atípica en un gènere tan estereotipat com el dels serial killers, impregnant-se de certa originalitat, com si volgués dur-ne a terme una visió desconstructivista, deixant a l'espectador en la perplexitat.

En ocasions, Von Trier resulta visionari, quan es remet al terreny més de la fantasia. En aquest territori destaca l'ús de la veu of de Jack i de Verge (Bruno Ganz), qui obra el film encara amb la pantalla en negre, i que actua com un diàleg interior del personatge esquizofrènic de Jack, com la veu del seu subconscient. Converses d'ambdós que ens remeten a l'Infern' de la 'Divina Comèdia' de Dante, amb un descens inclòs als inferns de la mà de Verge/Virgili i recreació del famós quadre de Delacroix 'La barca de Dante'.

Uns diàlegs i reflexions que es serveixen de la filosofia, la poesia i la pintura, amb una figura recurrent, el poeta i pintor William Blake, que abraça aquestes tres disciplines, interrelacionades, amb exhibició dels seus gravats i dibuixos. També al·lusions a la música, com els fragments d'un obsedit Glenn Gould tocant malaltissament a Bach.

Al realitzador danès li agrada passejar-se pel llindar del precipici, altiu i superb en moments, brillant i inspirat en d'altres, alhora tan a prop de la buidor com d'allò profund. La recurrència a cites i elucubracions acaben ensenyant les cartes amagades de les seves pròpies inquietuds artístiques i morals. Al final s'acaba entreteixint una estranya i fascinant imbricació artística entre la ment recargolada del psicòpata Jack i les dèries il·lustrades del creador Von Trier.