L’últim film del cineasta francès Robert Guédiguian es centra en un retrobament familiar a la casa del pare, malalt, i propietari d’un restaurant senzill en una poblet pescador prop de Marsella. Els tres germans cridats a examinar les seves vides passades i a encarar el seu futur immediat són Angèle (Ariane Ascaride), una actriu veterana amb residència parisenca; Joseph (Jean-Pierre Darroussin), un home madur que viu amb una noia més jove; i Armand (Gérard Meylan), l’únic germà que ha seguit la tradició familiar de la restauració sense abandonar el lloc.

El pas i el pes implacable del temps certifica la renúncia a la herència ideològica paterna, constata l’esvaïment dels somnis de joventut, mentre alguns ara es veuen entregats a un cinisme descregut i desencisat. Però el rencontre empeny forçosament a repensar les seves vides i reflexionar sobre els seus posicionaments actuals per obrir-se a nous reptes.  

I en aquesta cruïlla vital, la problemàtica actual dels immigrants clandestins llençats a les costes europees entra en joc com a nou actor a prendre en consideració. La intromissió d’una nova realitat en les seves vides estancades els obliga a reposicionar-se. Com a persones d’esquerres i progressistes compromeses amb la justícia i la igualtat, es veuran empesos de nou a la solidaritat i l’ajuda davant el drama humanitari dels refugiats.

Convé recalcar que Robert Guédiguian és d’un dels pocs cineastes que ha demostrat pel·lícula rere pel·lícula una coherència temàtica i una preocupació humanitària, sempre a través d’una indissimulada imbricació social, tot fent gala d’una estreta fidelitat als valors del compromís personal i col·lectiu.

És remarcable el fet que la pel·lícula estableix un diàleg amb una seqüència d’un film anterior del director marsellès, ‘Ki lo sa?’ (1985), rodat en el mateix port i amb la majoria dels seus protagonistes. Un fet que actua com a tribut a una família artística, una mena de troupe que perviu a través dels anys i dels films –només cal recordar que el realitzador francès és la parella de l’actriu protagonista Ariane Ascaride–.

Actors habituals i motivacions socials intactes que es veuen ara també interpel·lats per la nostàlgia, amb les evocacions d’infància, les relacions fraternals i el records familiars. Però el passat conviu alhora amb les noves urgències del moment, com la possibilitat d’un amor tardà o les diferències d’edat insalvables en una relació de parella. L’aire crepuscular i melancòlic del conjunt que sobrevola el relat es complementa amb la rellevància ineludible que aporta un entorn natural privilegiat, el territori propi, el tros de costa que ha marcat les seves vides.

Un film que traspua senzillesa i austeritat però no simplicitat ni lleugeresa, i encomana tanta tendresa, com amor i bonhomia. ‘Una casa junto al mar’ és un suau melodrama coral fet de retrets però també d’humor, plenament vitalista i positiu malgrat tots els entrebancs. El seu paisatge físic i humà acaba per esbossar una mena d’Arcàdia perduda i ara recuperada, que fa que el conjunt transmeti un ineludible alè de conte adult i de faula moderna.