'Glass' és la conseqüència inevitable de 'Múltiple' (2016), un film sobre un ésser de personalitats múltiples, Kevin Wendell Crumb (James McAvoy), que retenia a tres noies captives i acabava transformat finalment en una musculada i ferotge bèstia, quan M. Night Shyamalan, en un cop d'efecte de guió antològic, convocava en el seu epíleg els superhomes de 'El protegido' (2001). En aquell gir final, Shyamalan feia aparèixer en escena el senyor Cristall (Samuel L. Jackson), l'home trencadís de ment superior, i David Dunn (Bruce Willis), superheroi del carrer revestit amb la capa d'un impermeable.

Els tres personatges coincideixen ara en un centre psiquiàtric per ser tractats amb una teràpia de xoc a base de realitat guiada per la doctora (Sarah Paulson). Un gabinet de psicoanàlisi creat per les forces reaccionàries i benpensants de la societat amb la missió d'imposar la lògica i la racionalitat a aquests éssers díscols com sorgits del món de la historieta gràfica. Com si fos un exorcisme, es vol expulsar els dimonis d'allò meravellós, anul·lar el component d'allò inexplicable, erradicar allò paranormal de la seva identitat humana.

Shyamalan planteja un combat entre la realitat i la fantasia per exposar la seva fe en la necessitat del fantàstic com a extensió del real, servint-se dels codis dels còmics de superherois. 'Glass' és un film que teoritza sobre els superherois mancat per complert de les piruetes i els malabarismes d'efectes especials que omplen aquest gènere tan codificat. Un film atípic que va en detriment del cinema de superherois més convencional, escapista i espectacularitzant.

Shyamalan ens deixa un film de tesis, un exponent de cinema retòric, amb un pes abassegador dels diàlegs, per acabar esbossant un compendi del seu pensament, prestant-se ell mateix de nou al joc del cameo, enfront d'una concepció visual del film, sovint, massa desconcertant i irregular. I és que al final ens acabem emocionant quan, paradoxalment, el film es desenvolupava precisament de forma desmanegada. Ens sentim implicats, reconeguts i agraïts perquè compartim el discurs de Shyamalan, un cant sincer a la imaginació, un panegíric honest sobre la necessitat d'allò extraordinari.