“Qué difícil es ser un Dios” d’Aleksei German

“Qué difícil es ser un Dios” és l’ obra pòstuma del director rus Aleksei German  que va estar prop de tretze anys treballant en aquest ambiciós projecte a partir d’una obra dels germans Strugatski- escriptors russos que ja havien afavorit una adaptació  d’una obra seva a “Stalker” (1979, Andrei Tarkovski). Sota  un plantejament fantàstic, de ciència-ficció, ambientat en un altre planeta, una galàxia llunyana, l’operació és com un paradoxal viatge en el temps, una  inflexió temporal, que ens condueix al nostre passat, a una època massa semblant a l’Edat Mitjana.

Pel·lícula rodada en un opressiu blanc i negre  que encomana una sensació física  extremadament densa, espessa, atapeïda, pràcticament irrespirable. Aquesta asfíxia sorgeix de llargs enquadraments mai quiets i sempre en desplaçament  absolutament plens i atestats de gent,  en un estat d’ebullició imparable, en una espasmòdica i convulsa dansa macabra.

Impera la confusió, el desordre, el caos, en un argument delirant i carnavalesc en què actituds i comportaments només obeeixen a la lògica de la follia i el sense sentit mentre personatges grotescos i deformes no poden evitar mirar a càmera. Un món empantanegat, sempre xop, boirós i enfangat que contribueix a accentuar aquesta sensació molesta, enganxosa, fatigosa i claustrofòbica.

Un planeta escatològic farcit d’excrements, sang, fluids, vòmits i menjars, una autèntica natura morta de la descomposició en moviment perpetu. La violència cega, les execucions o la crueltat regnen en una bàrbara desfilada de la mort, una pantomima de la devastació, una macabra cercavila de la degradació i la putrefacció.

I per aquest reialme empestat es mou Don Rumata sense intervenir, sense actuar, com un observador distant, flotant. Don és reverenciat i adorat com un Déu, ell mateix se sent un Déu, i sempre apareix col·locat i amb el gest d’eixugar-se la brutícia d’aquest món pestilent amb un mocador blanc com a símbol de distinció i d’higiene i netedat, quan tot ell està empastifat de la mateixa merda empudegadora.

Aquesta relectura medieval és una obra excepcional, arrauxada, tan inclement i repulsiva com poderosa i fascinant, que sembla sostenir-se  en l’atractiu tan pervers com embellidor que exerceix la lletjor i allò dantesc. Aleksei German sembla connectar amb altres visions necrològiques, embrutides o fantasmagòriques d’aquesta edat fosca de la humanitat, però si hi ha alguna referència tan insistent com reveladora, aquesta podria ser l’influx malaltís que desprenen dels quadres palimpsests  de Pieter Brueghel el Vell com “El triomf de la mort” (1562) o “La caiguda dels àngels rebels” (1652) i, sobretot, l’alè apocalíptic, sarcàstic i descregut de les pintures del seu precedent Hieronymus Bosch, el Bosco.