Després de passar pel 71è festival de Canes en la secció Quinzena de Realitzadors, el film del barceloní Jaime Rosales, ‘Petra’, arriba a les nostres cartelleres. Amb un guió de Clara Roquet, Michel Gaztambide i el mateix Rosales, ‘Petra’ és una turbulenta tragèdia familiar que es forja a partir del moment en què Petra (Bárbara Lennie), després de la mort de la seva mare, inicia la recerca de la figura absent d’un pare desconegut. D’aquesta manera Petra s’endinsa en el tèrbol món domèstic d’un reputat artista internacional, Jaume (Joan Botey – debut sorprenent d’un actor no professional -), casat amb Marisa (Marisa Paredes), i pares d’en Lucas (Alex Brendemühl).

Aquesta pel·lícula, parlada també en català, està organitzada per capítols, amb un enunciat explicatiu del seu contingut, però mantenint una cadència desordenada, gens lineal, a la manera d’un trencaclosques. Aquesta estructura de peces soltes que acaben encaixant, i separades entre elles per gran el·lipsis temporals, encomana una temperatura freda i desdramatitzada al film, un to glacial que ve reforçat també pel timbre monòton i somort de les converses. Destaca també el film de Rosales per una posada en escena gens intrusiva, de gran distinció, que fa gala d’una mesurada precisió amb una càmera sempre en constant moviment, a base de suaus desplaçaments, els quals teixeixen elegants circumloquis sobre els personatges.

Rosales presenta la cort d’un creador plàstic admirat, una mena de mag Pròsper shakespearià, una figura autènticament omnímode, detentora del poder, que menysté a tothom sense cap empatia amb ningú, capaç de vexar a qualsevol amb una crueltat despietada. Es tracta d’un ecosistema podrit de mentides i traïcions, de revelacions esgarrifoses, un corc  que ho empastifarà tot, fins a desembocar en un rampell de violència tan seca com esfereïdora. La llavor del mal nia dins d’aquesta espècie de fulletó del dinou revestit de tragèdia de regust clàssic