Partint de l’estètica del videojoc, ‘Tom Raider’ incorpora ara un canvi de paradigma amb recanvi de protagonista. De la sofisticació, l’espectacularitat i els atributs d’una superheroïna, gentilesa del cos tan voluptuós com sintètic d’Angelina Jolie, passem ara a la noia senzilla amb prestacions més humanes, especialment les virtuts atlètiques. Aquesta renovada Lara Croft va a càrrec ara d’una jove més terrenal, interpretada per l’actriu sueca Alicia Vikander –Ex Machina (2015, Alex Garland)  o La chica danesa (2015, Tom Hooper)–.

‘Tomb Raider’ desemboca així en una certa aventura de regust neoclàssic, amb acció de vella escola, a l’estil revisionista de l’arqueòleg Indiana Jones, a través d’un imaginari d’illes remotes, mapes misteriosos i tombes secretes. Una aventura que es nodreix d’un conflicte primordial, a l’ombra de la figura d’un pare desaparegut, presentant una Lara Croft com a adolescent rebel, amb un treball precari, tot i pertànyer a la rica nissaga del seu pare milionari Croft (Dominique West). Una filla confrontada així a la urgència de tancar d’una vegada el capítol d’un pare donat per mort des de fa anys.

En aquest alè d’aventura més planera i menys supeditada als efectes digitals, s’institueix l’element fonamental de la corredissa, la carrera, el combustible fòssil del cinema d’aventures i d’acció. Tenim una persecució amb bicicleta a Londres, una cursa d’obstacles entre les barquetes de pescadors d’un port asiàtic o la participació en un joc de pistes, passant pantalles, en les profunditats sinistres d’una muntanya de pedra on s’amaga la tomba que tothom busca. Una altre element nuclear és el buit, amb una Lara Croft penjada en abismes, sempre al llindar del precipici, esquivant la caiguda. Sense oblidar un altre tret diferencial, el d’experta llançadora de fletxes, com una genuïna amazona guerrera.

Un passatemps tan distès com discret, sense cap atractiu destacable, llevat d’una entretinguda seqüència amb Lara Croft en un rovellat bombarder sinistrat encallat en una cataracta. També un film que demostra les seves limitacions, amb una impotència manifesta, quan intenta esbossar un component melodramàtic a remolc de la dolorosa relació amb un pare absent. Al final, en paraules de la imprevista Lara saltarina, resta un l’eslògan característic que empeny al moviment i a nous desafiaments i reptes aventurers, la frase ”tinc feina a fer”. Tota una declaració de principis que ressegueix la petja paterna, i lluny de l’avorrida comoditat d’un empori familiar, assistim al naixement d’una nova heroïna nascuda per córrer.