Acabo de llegir en un diari digital molt pròxim al nucli dur de l’establishment espanyol que el Magistrat Llarena buscarà de nou el lliurament de Puigdemont, ara en base a la imputació de nous delictes. Concretament, canviant la rebel·lió per la sedició, i afegint a la prevaricació la pertinença a organització criminal i desobediència, per plantejar, -diuen- uns tipus penals més assimilables pel dret alemany i així aconseguir extradir-lo per poder jutjar-lo sense limitació.

Ignoro si això serà o no veritat. Si ho fos, com a mínim m’inquieta que un magistrat comuniqui a la premsa, -o deixi filtrar- les seves intencions sobre les decisions que pretén adoptar en un cas que instrueix. Òbviament l’Estat té l’orgull ferit pel cop de porta que ha rebut -almenys inicialment- a les seves pretensions. Tan segur n’estava que la “banca dei favori” té sucursals arreu, i si alguna cosa té l’Estat espanyol, a més de deutes, és orgull. Un orgull inabastable que es reflecteix d’un extrem a l’altre de l’espectre social, intel·lectual i polític. I mentre riuen les mamarratxades tavernàries a Waterloo, es deixen passar amb impunitat astracanades delirants com la del constructor-cavaller amic d’en Garcia Albiol, i barbaritats com les proferides per Jiménez Losantos,  van culpant els altres de tot allò que no concorda amb la seva perspectiva del que és o ha de ser.

El diari The Times va ser recriminat per l'ambaixador espanyol a Londres pels seus crítics editorials del govern de Mariano Rajoy. De la mateixa manera, Le Monde, The Financial Times, Der Spiegel, The Guardian i The Washington Post han estat criticats per recomanar el diàleg polític, per demanar l'alliberament de presos polítics, qüestionar la democràcia espanyola o l'existència de la Fundació Franco, fins i tot per informar sobre l’afició coral de ministres espanyols pel “Novio de la muerte'.

En els últims mesos, Bèlgica, Finlàndia, Dinamarca, Suïssa, Amnistia Internacional i fins i tot el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides han estat acusats de deslleialtat i menysteniment a l’Estat espanyol o de coses més greus, per qüestionar el respecte als drets humans i la llibertat d'expressió a Espanya, o simplement per permetre que els polítics catalans es quedessin i moguessin lliurement pels seus territoris, fer-hi conferències de premsa o participar en debats. La setmana passada li va tocar el rebre a Alemanya, potser aquesta o la que ve serà el torn d’Escòcia.

Hi ha delictes on l'únic retret és la reprovació de la conducta en si: un homicidi, un robatori, un frau fiscal, una estafa. Respecte d'aquests poden existir discrepàncies en l’aplicació, interpretacions diverses, però serien de caràcter teòric, doctrinal o metodològic. Hi ha, però, altres delictes que, per la seva naturalesa, desencadenen un tipus de retret diferent: cremar una bandera (la nostra), incitar a l'odi (contra nosaltres),  la rebel·lió o sedició, els desordres públics, i d’altres que limiten o penetren en territori polític. Respecte d'aquests últims, a l'ofensa objectiva tipificada pel codi penal com reprovació abstracta d'un tipus de conducta, s’hi pot sumar un "greuge" o un "mal" sofert per qui ha de jutjar o almenys per l’entorn en què s'integra qui ha de jutjar, i per tant les diferències a l’hora de subsumir els fets en el tipus penal, poden ser també emocionals o ideològiques.

Si en dret el risc de prendre perspectiva de part està sempre sota sospita, i per això, com és conegut, els jutges instructors  (els que investiguen i recullen proves) de les causes penals no són els qui després celebraran el judici perquè se’ls considera potencialment contaminats per la seva intervenció prèvia en el cas . En la causa catalana la pertinença a un determinat “entorn”, -Sense que necessitem conèixer la ideologia política del magistrat que porta el cas, ni si està patint pressió política o no- resulta inqüestionablement transcendent. 

L’àrbitre forma també part de l’aparell de l’Estat que es veu confrontat per l’independentisme. No és només que treballi per una de les parts, sinó que n’és un puntal estructural, la peça clau per a la defensa dels seus interessos. S’espera d’ell que actuï com un soldat en defensa de la causa “justa”: la de l’Estat.  Per tant, és inevitable que participi de la commoció que causa el greuge independentista als interessos de l’Estat, que és també el seu. És obvi que la seva perspectiva ha de patir una afectació que li pren la distancia indispensable per jutjar amb criteri serè, desapassionat i veritablement imparcial, com jutjaria un robatori o un homicidi.

És per això que no puc evitar fer ganyotes quan sento al President del Suprem, Carlos Lesmes  escarrassant-se per posar en valor la independència i la imparcialitat amb què assegura actuen els jutges i magistrats en aquests moments convulsos precisament després que la resolució del tribunal alemany hagi posat en evidència més aviat tot el contrari.