Recordo un professor de dret penal que ens recomanava als futurs causídics, que si mai en mala hora ens veiéssim exercint l'acusació contra algun membre de la policia o la Guardia Civil, comencéssim el nostre al·legat dedicant una bona estona a lloar les virtuts del Cos del qual fos membre l'acusat, abans de dirigir contra aquest cap mena d'atac, si no volíem guanyar-nos la malvolença del jutge. La raó és senzilla, els tribunals i la força pública són part del mateix aparell (repressiu) de l'Estat, formen un mateix organisme, i tal com explica la dita popular: "de la família se'n pot dir, però no se'n vol sentir a dir."

Vull creure que això és el que intentava fer la periodista Elisa Beni, autora de l'article " un auto que sonroja" publicat a Eldiario.com  per criticar l'interlocutòria que la magistrada Lamela va dictar per motivar i ordenar l’ingrés a presó preventiva sense fiança d'en Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, quan abans de començar l’anàlisi del text, -cosa que fa encertadament al  meu parer-  s'entreté a deixar aquesta perla: "No es una cuestión en absoluto política. No hay presos políticos en España. Ahora, tampoco. Sí ha habido y habrá errores judiciales y voluntarismos a la hora de interpretar la ley." 

Doncs obviament, la segona afirmació contradiu la primera. No tant per l'admissió de que es pugui errar en resolucions sobre la llibertat de les persones que tenen caràcter provisional i excepcional, -que també- sinó més que res pel fet que s'admeti, com un fet lògic i natural, que hi ha hagut voluntarisme a l'hora d'aplicar la llei pels tribunals de l'Estat.

El voluntarisme,  és la formació de creences i/o la presa de decisions d'acord amb el que podria ser desitjable o agradable d'imaginar, en lloc d'apel·lar a proves, el raonament lògic o la realitat. Es tracta d'un tipus positiu de fal·làcia ad consequentiam. Per entendre'ns, seria una cosa així: com que em sembla convenient que un senyor vagi a la presó, necessàriament ha d'haver fet alguna cosa que la mereixi.

A la facultat em van ensenyar que als magistrats no els eren permesos els voluntarismes a l'hora d'interpretar i d'aplicar el dret. De fet em van ensenyar que el voluntarisme en un jutge podia ser delicte, si en base al mateix, dictava una resolució manifestament injusta, sigui "a sabiendas", per imprudència greu, o per ignorància inexcusable. Ara, trenta anys més tard, estic descobrint que potser no m'ho van explicar tot.

Beni diu: "No es un secreto que en la Audiencia Nacional a veces algunas resoluciones tiran por las costuras, aunque yo no me extraño porque hace mucho que un viejo magistrado me explicó el papel tan fundamental que la Casa (l'Audiència Nacional) tenía para el mantenimiento y sostén del Estado."

És a dir,  la periodista dona a entendre que el que s’ha fet a la A.N. és instrumentalitzar la justícia per interès del règim, en base a l'anomenada raó d'Estat i no només ara, sinó sempre que ha convingut en el passat.

Raó d'Estat, -no pas justícia en sentit estricte- és un concepte pantanós, rarament legítim, i gens democràtic, que va recollir Maquiavel anomenant-ho "arte dello Stato" i que Botero va convertir en doctrina el 1589, en base a la qual es recomana als governants la presa de mesures extraordinàries, que poden estar dins la legalitat, o no, si perilla el status quo. Vet aquí l'origen del leitmotiv de Maquiavel: El fi justifica els mitjans. Els que calgui.

[...en las deliberaciones en que está en juego la salvación de la patria, no se debe guardar ninguna consideración a lo justo o lo injusto, lo piadoso o lo cruel, lo laudable o lo vergonzoso, sino que, dejando de lado cualquier otro respeto, se ha de seguir aquel camino que salve la vida de la patria y mantenga su libertad.]  Glups!!!!! (Ho he posat en castellà per que em sona més contemporani.)

I en això estem. Tenim, El Rei, el Govern estatal, els partits dinàstics, i totes les institucions de la seva administració embarcades a consciència en una creuada per la defensa de la pàtria, seguint la doctrina de Maquiavel en plan no matter what.

Com que estem a Europa -diuen-, estendard de les formes i la diplomàcia -diuen-, aquesta idea de la defensa de la pàtria, tant ben sintetitzada en el "a por ellos, oe",  ara imposa una incòmoda autocontenció, i obliga a fer ús a contracor de certa subtilesa. (Pràctica a la que l'aparell està tant poc avesat, que no pot evitar esporàdiques rebequeries de rebuig -l'1O-), però molt al seu pesar, des del mateix començament del conflicte, l'Estat ha hagut d'aparcar la solució gore i tibar de l'alternativa Lawfare. (Etiqueta anglosaxona per anomenar l'ús abusiu de la legalitat amb objectius politics o militars.)

No calen espases si tens els codis legals. El terme és una concocta derivada de warfare (guerra o guerrejar) i la paraula Law (llei) atribuida a Charles Dunlap Jr., qui de seguida va entendre que en cas de conflicte, invocar l'aplicació de la llei -quan la part que la invoca és qui la dicta, i a més també hi posa els tribunals-, pot ser molt útil i donar excel·lents resultats si se’n controla la narrativa, encara que obviament, sigui fer trampa.

Ja ho va escriure G. Orwell, Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat. Si el pensament corromp el llenguatge, el llenguatge també pot corrompre el pensament.  L’Estat per triomfar en la lawfare, no en té prou amb que els codis i els tribunals siguin seus, li cal també controlar els mitjans de comunicació per imposar la seva narrativa. Això fora de l’àmbit territorial català es va aconseguir temps enrere, però a Catalunya els mitjans rebels encara difonen imatges qüestionant la versió oficial, l'única veritat veritable, fins al punt d’obligar al Ministre Dastís a comparèixer davant la BBC per explicar -com un Trump qualsevol- que les imatges difoses de l’1-O són un muntatge. ¿Ho veieu, oi, que això no pot ser? ¿Enteneu que cal intervenir els mitjans catalans per que això no continuï passant.? ¿Compreneu que és per raó d’Estat? Doncs, per això mateix.