Com és sabut, hi ha un estiu astronòmic, un meteorològic, fins i tot un de fenològic marcat pels cicles vitals de plantes i animals. Però n'hi ha un altre que defuig les classificacions objectives, íntim i tanmateix col·lectiu, més significant, que té a veure amb la manera en què aquesta època de l'any embargola la quotidianitat de la nostra vida. Per mi és l'estiu mental, o millor dit, psicològic.

L'estiu psicològic comença amb les revetlles. Fogueres i coets trenquen la foscor i el silenci nocturn per casar dues clarors, capvespre i l'alba. És l'esperança d'abundor, una promesa de llibertat arrelada en la infantesa quan els dies semblaven més llargs i les vacances -de fet- ho eren.

En el solatge dels estius de minyó dedicats a descobrir el món sense prejudicis, hi deu haver la causa principal de l'exultació que ens provoca Sant Joan, com un divendres estacional esventant la proximitat d'un llarg cap de setmana ple d'expectació.

Després de sant Joan hi ha un període de treball extenuant en què es veu a venir que el món s'acaba i això obliga -fent possible l'impossible- a deixar tots els projectes finalitzats, les feines endreçades i els pecats purgats. Abans del segon sospir arriben les vacances. L'anomenat temps d'estiueig. Un període anormal en què aquells a qui la fatalitat ha volgut mantenir dins de la regla són encarrilats cap a comportaments peculiars, però a l'hora força tipificables. Naturalment, no hi podem incloure a aquells que fan l'agost, en particular, als responsables que el món continuï rutllant, ni als qui l'adversitat - en qualsevol de les seves tortuoses manifestacions- ha convertit en excepció. (Rebin els uns simpatia i agraïment, i els altres les meves condolences).

Així, entre els comportaments estiuencs habituals hi podem distingir els següents tipismes:

1) L'estiuejant clàssic: És aquell que disposa -per qualsevol títol- d'una segona residència (el càmping també val) sigui al mar, a la muntanya o al poble dels progenitors, i s'hi desplaça, normalment en família, per estar-s'hi aposentat buscant la tranquil·litat i els nombrosos avantatges derivades de la laxitud en l'etiqueta social, que junt amb tota mena d'altres laxituds, li permeten presentar-se a qualsevol lloc amb samarreta, calça curta i Crocs als peus sense por de ser detingut.

Aprofita l'estiueig -com a mínim- per menjar, beure i dormir amb folgança. L'estiuejant clàssic es cou i es daura lentament amb el paisatge. La fa petar amb família i amics en llargues sobretaules. Fa migdiada. Practica esports i d'activitats a l'aire lliure o a porta tancada, i s'aplica per acabar el llibre de Sant Jordi o en comença algun de nou. La companyia és un valor i la parsimònia una condició.

2) El viatger: L'altra conducta migratòria estiuenca és marxar de viatge. Entre la gent jove, la més guai. Una activitat que eixampla la ment aportant coneixement i perspectiva, que manté el cervell en forma -segons diu la neurociència- tot buidant-te la butxaca.

Menys d'una generació enrere, viatjar era de privilegiats, només gent de certa posició podia permetre's trepitjar els passadissos dels avions per assolir destins exòtics -i no tan exòtics-. Era un concepte glamurós que donava distinció.

L'arribada de les companyies aèries low cost, el creixement mundial de la indústria del turisme, la proliferació de l'oferta de serveis on line, i l'aparició d'una generació de joves amb coneixements d'anglès que superen els del presidente del gobierno, han anat popularitzant la transhumància estiuenca, convertint els destins en productes prêt-à-porter de manera que per distingir-se avui, cal anar cada cop més lluny, i si pot ser, a països o regions remots, poc anomenats i subdesenvolupats on poder passar-les putes nivell pro per gaudir d'experiències autèntiques, i sobre tot explicar-ho a la tornada als amics que han hagut de conformar-se en passar l'estiu a cal sogre: "...si tia, va ser brutal, quan érem allà a la tribu, a les cabanyes fetes de fang, palla i excrements, ens van convidar a beure un bol de sang calenta que li acabaven de treure del coll a la vaca en viu! ...que fort tia, i jo allà buscant un raconet per amagar-me i vomitar....brutal tia!"

Cal saber que al viatjar cap a entorns massa aliens es tendeix als extrems. O tot, o res. Per tot entenguis l'anomenada diarrea del motxiller. Per res, tornar a casa al cap de 20 dies de caminar per la selva amb tot el llast al cos i sense gana.

3) El masover: És l'antítesi del viatger. En general, no viatja perquè no li agrada. No parla idiomes i l'incomoda perdre el control de la situació, sigui quina sigui. Tampoc li agrada gaire gastar. Prefereix el menjar casolà de tota la vida abans que un vol de sang calenta de vaca tísica o el que sigui que mengin a l'estranger. La masoveria és probablement la modalitat més antiga de passar l'estiu. No és una modalitat migratòria sinó residencial. Consisteix a quedar-se a casa quan tots se'n van. Vet aquí l'estratègia del masover: gaudir de la localitat de residència quan els senyors són fora, mentre -i això és d'agrair- en el seu afany de control i servei a la comunitat, vigila desinteressadament els moviments que hi ha en els habitatges propers per evitar que els lladres s'hi facin l'agost. (Els lladres practiquen la transhumància inversa, però ja en parlarem un altre dia.)

En aquesta modalitat d'estiueig es pot incórrer en les mateixes laxituds que en l'estiueig clàssic sense risc de fer-se mal veure, per la senzilla raó que la majoria de veïns no hi són. S'estalvia molt en allotjament, en restaurants i no cal dir en bitllets d'avió, i de vegades, fins es rep l'agraïment del veí.

A Igualada, l'estiu psicològic acaba també amb coets i focs d'artifici, els de la festa major. Les llàgrimes que omplen el cel de llum i color, no són les de Sant Llorenç, sinó el pronòstic del final del somni, símbol del plor reprimit per haver de tornar al cicle d'agendes, calendaris i rellotges. Després del castell de foc, amb les passes de tornada a casa, l'ànim s'enfosqueix i l'estómac ja es contreu per recuperar l'estat d'alerta, tot el cos es prepara per als fluxos de cortisol que invariablement arribaran amb la tornada a la feina. L'estiu mental ha arribat a la fi. Aquest no espera que el vent del setembre despulli les primeres branques. Bé està el que bé acaba i, si es pot explicar, és que ha acabat prou bé.