Una vegada em van dir que la causa per la qual mai no desapareixerien les religions rau en el fet que la gent no busca ni vol saber la veritat sobre la realitat, el que vol són històries boniques.

Diuen que necessitem creure en l'extraordinari, en la fantasia, tot i que sovint som conscients que no és més que això, per seguir endavant amb la realitat. Cal mantenir viva l'esperança. Tot el que es fa en el món es fa per esperança -deia Luther King- i només és obligat abandonar-la, per mandat diví -explica Dante- en traspassar les portes de l’infern.

Potser és aquesta necessitat d'esperança el que ens fa tan afeccionats a l'èpica, als relats de gestes d'herois de grans qualitats que representen els ideals de tota una societat, amb qui associar els orígens i destinació com a poble.

Sovint els esdeveniments adquireixen una grandiloqüència molt més enllà de tota previsió dels protagonistes. El relat es crea a partir d’unes circumstàncies sobretot per la lectura i narració que en fan els espectadors i els intèrprets interessats.

Tal com diu l’Antropòleg Manel Delgado, les posicions neutres, asèptiques o equidistants, són pura hipocresia. Tothom pren partit. Els jutges també. Periodistes, polítics i particulars construeixen i difonen uns relats segons les seves perspectives -sinceres o prostituïdes- de manera que uns mateixos fets poden qualificar-se en paral·lel com a actes de patriotisme o de traïció, de menyspreable covardia o virtuosa sagacitat.

Per això penso que l’anomenat recurs a l'èpica del govern català no és una defensa infantil per negar la realitat -com afirma Remei Margarit en l’article "Adictos a la épica"-. No és ni un recurs, en sentit propi, que hagi utilitzat el govern, ni és tampoc infantil. L’èpica ens ofereix una visió externa d’allò que succeeix construïda pels trobadors, -els qui canten la història- que tendeix a enaltir uns fets o uns actes com a extraordinaris. L’èpica cohesiona el grup. És el ciment que relliga la seva meta-narrativa.

¿O potser no hi ha èpica per embafar en la narrativa de l'independentisme escocès, per exemple? Recordem que les peripècies de William Wallace, (Mel Gibson, si) inclouen una gran batalla guanyada (Stirling) i una de perduda (Falkirk), després de la qual es va haver d’amagar i marxar a França i a Roma a buscar reconeixement i suport, sense gaire fortuna. (De què em sona això?) Cal dir, que Wallace després de vèncer  Stirling, va escorxar el governador anglès per fer-se’n un cinturó i una funda per a l’espasa. Corria l’any 1.297 i el concepte de marroquineria estava per desenvolupar.

Wallace va ser finalment traït i lliurat als anglesos. Llavors d'acord amb el concepte de justícia i proporció vigent, l’heroi escocès va ser puntosament emasculat, eviscerat, -les vísceres cremades davant seu-, decapitat i esquarterat. El cap el varen clavar en una pica al pont de Londres i la resta de les seves porcions enviades als quatre punts cardinals d'Anglaterra per ser també exhibides. Sembla un guió escrit per a una peli d’en Tarantino.

¿No recorren a l’èpica els trobadors de la "Democracia, el Estado de Derecho y del Orden Constitucional" quan lloen i clamen per l’esbudellament de l’independentisme? Poso un exemple només entre mil, perquè em va cridar l’atenció el títol de l’article: “ABANDONAD TODA ESPERANZA, GOLPISTAS!“ -Isabel San Sebastián- subtil referència a l’entrada inminent a l'infern dels catalans indepes.

L’èpica és omnipresent i només una cara de la moneda. És la cara pública, la que fa soroll. A l’altre costat hi ha la lírica.

Si, el procés té la seva lírica. I no em refereixo a una dimensió poètica, bucòlica, de flors i violes i englantines, sinó a la manera íntima, subjectiva, emocional en què cadascú amb el seu nivell de compromís, ha viscut els esdeveniments. Si bé més prosaic que poètic, el flux d’angoixes, temors, esperances, alegries o frustracions que ens han passat i passen per dins com a conseqüència de la nostra relació amb els fets i del nostre posicionament, han constituït la veritable nova lírica del procés.

De la part íntima i emocional dels protagonistes en política no se’n sol parlar. ¿Com es deuen sentir els consellers i els Jordis empresonats?, ¿i el President i consellers a l’exili sota l’amenaça de l’ordre d’extradició que els portarà sí o sí a la garjola si és atorgada? ¿Com deuen percebre el seu futur tots ells, fins en el millor dels escenaris plausibles? ¿com devia portar interiorment la presidenta del parlament la pressió dels moments de màxima trascendència davant l’evidència  que l’Estat li faria pagar car? Sense dubte, han d’haver tingut por. Han d’haver lluitat contra la veueta de l’instint de conservació, cridant-los desaforadament: fuig d’aquí.! Abandona.! Salvat.!

Tots participem d’aquesta lírica. ¿Com varen viure l’1-O els que incrèduls van patir la violència policial en les seves carns?, ¿i els que sense víure-la la van témer, informats del que passava en altres col.legis, mentre feien cua per votar?, ¿Com devien viure partidaris i detractors els moments de les proclames, i els fets posteriors? L’etcètera tendeix a l’infinit.

A les portes d’unes el·lecions amb lectura referendària aquest bagatge emocional adquireix una importància capdal, perquè del costat independentista particularment, la imposibilitat de sostenir a la pràctica una proclamació d’independència pacífica, ha provocat una greu frustració, i la frustració es tendeix a gestionar malament.

L’independentisme candit ha volgut creure que des del debat democràtic i pacífic era assolible l’objetiu pel fet de ser dins d’un Estat democràtic incardinat a Europa. La realitat s’ha encarregat de desmentir-ho. Hi ha una dita italiana -crec que siciliana- que diu : “Quando la forza la ragion contrasta, vince la forza perché la ragion non basta”.   Certament ha estat així.

Tal com explica Germà Bel a Vilaweb: “controlar el territori i imposar lleis no és una qüestió del 50% +1. Això et dóna la legitimitat per a fer-ho. Però per ser efectiu necessites utilitzar la força, si fa falta, i, sobretot, estar en condicions d’evitar que un altre la pugui utilitzar en el teu territori. És molt important que entenguem això, que un estat és un entramat d’institucions que imposa lleis sobre unes persones en un territori fent ús de la força, si és necessari, i evitant que un altre la pugui usar. Això és un fet. »

Doncs contrastada aquesta veritat, és també una evidència que a l’independentisme l’assetja avui la frustració, i aquesta provoca en molts casos respostes de gestió força inconvenients.

Entre d’altres:

La fugida. Davant la incapacitat d'aconseguir un objectiu i, malgrat els estímuls de la il·lusió, ens sentim desmotivats i abandonem la nostra lluita. Aquest és un mecanisme de defensa per evitar el patiment anímic i psicològic.

La substitució. Canviar un objectiu inabastable que produeix frustració, malestar i dolor psicològic per un altre objectiu aparentment més realista.

La inhibició. S’utilitzen arguments raonables, veritables o falsos, que inhibeixen l'excés d'interès sobre l'objectiu que no obtenim i transformen la il.lusió en indiferència.

Aquestes respostes les he observat ja en persones properes, i òbviament, constitueixen un mal auguri per als resultats electorals si no som capaços d’entendre que la frustració en objetius tan ambiciosos és i serà per molt temps un company de viatge. Que particularment en aquest àmbit cal saber diferir el moment de la recompensa una i una altra vegada sense defallir, conservant la fe en el projecte, treballant-hi amb resiliència, i sobretot, no culpant de les dificultats i la manca de resultats als qui han liderat o lideren honestament el camí, jugant-se la llibertat i el patrimoni, acusant-los d’haver enganyat o de no haver treballat prou, perquè aixó sí que seria infantil, i fins i tot mesquí.