Abandoneu tota esperança els que aquí entreu!

Tal com estan les coses en aquest estat del que no acabem de divorciar-nos, a més d'un li comença a passar pel cap de vendre-s'ho tot i anar-se'n a viure una jubilació daurada a Belice, Cebú o Filipines,  on diuen que hi ha platges paradisíaques i el cost de la vida és a l'abast de tothom.

No es pot saber del cert què passarà en les properes eleccions generals, però tal com pinta, sembla que anem de pet a viure el dia de la marmota. A Espanya anem per camins de fer veritat  allò que el Princep de Salina (Il Gattopardo) deia erròniament dels sicilians: "és més gran el seu orgull que la seva misèria". No sé si seré capaç de suportar un nou bucle de nostàlgics, i a un president  que  qualifica de "verdaderamente notable" el  fet de no entendre la seva pròpia lletra.

En fi, diuen els experts  que la política espanyola està condicionada per tres crisis sistèmiques interdependents: la del model econòmic, la institucional i la de l'articulació territorial. I tot plegat amanit amb una vinagreta de corrupció. Entenc això de crisi institucional i territorial, però tinc dubtes de què volen dir exactament  quan parlen de "model econòmic".  Temo que es tracta només d'un eufemisme per referir-se a la potinera administració clientelista de les fonts de generació de diner públic. Un tarannà fruit de les circumstàncies del passat, el curt terminisme i la comoditat irresponsable. Des del meu punt de vista, aquesta predisposició extractiva i -diguem-ne - carronyera, amara tota la cultura econòmica estatal, i tant fan dretes com esquerres. Marca diferent, producte quasi idèntic.

Si les esquerres fossin capaces de formar govern després del 26J, inevitablement seria fruit d'un destil·lat de pactes entrats amb calçador i tant condicionat per les tres grans crisis que per molt que enarborés la bandera del canvi,  no passaria de ser un  govern lampedusià. (Dels de "hem de canviar-ho tot per que tot continuï igual, però ara cobrant nosaltres"). No compto pas que les esquerres que venen estiguin disposades a abandonar el règim instaurat de xuclar de la mamella pública ni els vicis accessòris. Ans al contrari. Tindran encara una visió més culpablement naïf sobre la creació de riquesa. Els diners són una mena de manà que es genera espontàniament en un vòrtex de l'univers que cal redistribuir de forma més justa, augmentant impostos i els serveis socials.

Amb aquest panorama, els catalans què? Doncs, per mi, els catalans res. Guanyi qui guanyi a Madrid, a Catalunya haurem de continuar remant contracorrent treballant com a xinesos a la Xina i permetent que el senyor feudal, fent ganyotes de menyspreu, enviï els seus soldats a controlar la caixa. No ho volem saber, però molt em temo que el procés és mort. Visca el procés! Avui per avui, si van mal dades, la majoria estem per adoptar l'actitud de les vaques quan miren passar el tren. No veig polítics, ni mossos, ni ciutadans disposats a desobeir. No els culpo. I si hem d'esperar que ens permetin fer un referèndum, val més que demanem preu per fer-nos crionitzar mentre arriba la cura.

De moment, si em permeteu, continuaré somniant amb una jubilació anticipada a Belice. Em sembla millor que donar-me a la beguda.