Entre dos contrincants que es proposin una mateixa fita, aquell que no pateixi cap llast moral, té moltes més possibilitats de guanyar.

No és una cita de Maquiavel però sí una de les idees més rellevants que en resulten de la seva obra cabdal. Qualsevol escrúpol moral representa un inconvenient per assolir la finalitat desitjada. Entre d’altres habilitats principesques, Maquiavel, -mort fa quasi 500 anys- presentava la mentida, com una necessitat política i l’habilitat de mentir com una virtut essencial. [...Els homes són tant simples, i es sotmeten fins a tal punt a les necessitats presents, que qui enganya trobarà sempre qui es deixi enganyar.” ]

Expressions com “desacceleració econòmica, o creixement econòmic negatiu, en lloc de dir-ne, crisi;  amortització de lloc de treball, per no dir, acomiadament; reformes estructurals, per amagar la paraula, retallades; mobilitat exterior, per emigració; préstec en condicions molt favorables, per maquillar, rescat; acomiadament en diferit, per..... ves a saber què, formen part de la manipulació barroera del llenguatge amb eufemismes, i invents del copó que hem de patir quotidianament en la comunicació política. Semblen fórmules inofensives, per obvies, però el cert és que el pensament es construeix i es vertebra amb el llenguatge i amb la manipulació d’un s’afecta l’altre. Si no funcionés deixarien de fer-ho.

El novembre passat, Oxford Dictionaries va triar la paraula “post-veritat” (Post-truth) com a paraula de l’any 2016. Articulistes com Luís Racionero, Miquel Roca Junyent,  Xavier Vives, o Adrià Alcoverro, i ben segur que molts d'altres que no he llegit, han tocat el tema a casa nostra en sengles publicacions tot intentant desbrossar el concepte, principalment per donar explicació als fenòmens Trump, Brexit,  i per què no, al més domèstic, Rajoy.

El mot o expressió s’ha definit com la referència a circumstancies en les quals els fets objectius tenen menys importància en la formació de l’opinió pública que la crida a l’emoció i a les creences personals. S’ha descrit com la substitució del cartesià “penso, per tant, existeixo”  pel més útil  “ això crec, i per tant, tinc raó”.  El bescanvi de les regles de la lògica del raonament humà per l’adulació de la visceralitat,  abandonant la cerca de la veritat per la fabricació d’una versió “ad hoc” segons el destinatari. L’entronament del biaix confirmatori.  També s’ha prodigat l’expressió “fets alternatius” com a sinònim.

Es a dir,  s’han creat nous eufemismes per anomenar allò que tota la vida s'havia denominat: mentir. Si, mentir, enganyar, fotre boles, falsejar, engalipar, fer trampes.... ni post veritat, ni fets alternatius, ni pa de comunió en vinagre.  ¿No teníem prou sinònims?. No cal haver llegit a Orwell o Huxley ni fer especulacions de signe onanista sobre si la societat actual tira més a 1984 o cap a Un món feliç per comprendre de què va la festa, i no estic segur que m’importi gaire saber per quin dels possibles camins acabarem arribant a la més absoluta idiotització.

Jayson Harsin, -expert en política i comunicació- va encunyar l’expressió “Règim de post-veritat” l’any 2015, per definir un conjunt de condicions que convergeixen actualment, degut el desenvolupament de la comunicació política professional informada pels coneixements de la ciència cognitiva, l'ús de les xarxes socials i la progressiva banalització del mitjans de comunicació. I jo l’entenc, eh?, per que segur que la primera opció que se li devia ocórrer:  “Règim de la mentida podrida”,  ni era tan estètica, ni hauria semblat tant treballat. Però si hem de creure’ns que l’obra de Maquiavel és –com diuen els estudiosos- una mena de pràcticum de la política, basat en l’observació de la realitat, vol dir que com a mínim fa 500 anys que els polítics recorren a l’engany, entre d’altres estratègies immorals, per aconseguir o conservar el poder, i per tant és obligat preguntar-se què hi ha de nou en aquesta tradició històrica que últimament provoca tant de soroll.

Doncs, sense ànim de descobrir la sopa d’all, diria que la novetat està sobretot en el fet que l’exposició pública de la mentida no penalitza al mentider, ans al contrari, i això provoca tal perplexitat i desconfort en les nostres expectatives de ciutadà decent que ens deixa atordits, i no tenim més remei que intentar trobar-hi una explicació plausible. N’hem sentit de tots colors (Crisi + vot antistablishment + efecte xarxes socials + manca de capacitat crítica de bona part de la massa social....etc), segurament tot suma. No obstant, fa pocs dies, vaig topar amb un article publicat en la xarxa Blog de la revista Scientific American, titulat “How the Science of "Blue Lies" May Explain Trump's Support.” (Com la ciència de les "Mentides Blaves" podria explicar el suport a Trump) on apuntaven a un mecanisme psicològic del que no havia sentit a parlar:  “Mentides Blaves”!.

Naturalment, tothom coneix les “mentides blanques”, aquelles que es diuen amb finalitat essencialment altruista, fruit de l’empatia i la compassió: (quin dibuix més maco!; què maca estàs!; et veus més jove!) i per contraposició les “mentides negres”, aquelles dites amb finalitat purament egoista, tipus: (jo no ho he fet!; ha començat ell!). Ara bé, les “mentides blaves” són aquelles que es diuen en interès d’un grup. Tenen com a finalitat reforçar els vincles interns, el nosaltres, y separar-nos dels altres, ells. Són simultàniament altruistes, beneficien al grup, i egoistes, perjudiquen als qui no pertanyen al grup.

La recerca social demostra una realitat de la nostra espècie una mica delicada: som criatures amb una gran predisposició social, la qual no obstant, es manifesta en gran mesura per mitjà de la nostra adhesió a grups, que a la vegada, competeixen amb altres grups. (Originàriament, l’organització tribal com a forma de captació de recursos.) La gent pot ser prosocial –compassiva, empàtica, generosa i honesta- dins el seu grup, i a la vegada agressivament antisocial cara els demés grups. Quan la gent es divideix en grups, (I no cal enganyar-se per que no sabem organitzar-nos d’altra manera)  s’obra la porta a la competició, la violència i la deshumanització. I el que és pitjor, això és socialment acceptat.

Les mentides generades en un grup per l’interès del grup, no es valoren com a falsedats pels seus membres, sinó com a armes de guerra llancívoles, i  si aquelles procedeixen del líder, s’entenen com a qualitat o valor d’aquest i no com a defecte.

Pensem, per exemple, en la manipulació escandalosa d’imatges per fer semblar que una falta dins l’àrea era fora o viceversa, segons el posicionament d’un determinat periodisme d’esports. Manipulació que no serà, vista, reconeguda o acceptada com a tal pels membres del grup interessat en la manipulació, sinó més aviat com un actiu o argument convenient per atacar l’adversari.

Penso en Pedro Sanchez, i en com els caps pensants del partit el van demonitzar immediatament acusant-lo d’haver-se plantejat pactar amb l’enemic (Els catalans) i allunyar-lo emocionalment del grup per justificar la seva defenestració per mitjans democràticament injustificables.

Penso en la garrulada falangista que esperava Artur Mas a Madrid fa uns dies, insultant-lo amb aquella agressivitat, i com en deuen de ser de solidaris i de col·legues incondicionals entre ells. Penso en el descompte i la indiferència amb que la corrupció del PP ha estat rebuda per l’espanyolitat de tots colors davant la necessitat de sostenir una força capaç d’enfrontar el desafiament català a la “Unidad de España”. Penso en Trump capitanejant la insatisfacció de l'Amèrica blanca. Penso en tot això i en infinitat de situacions en les que predomina l’element tribal on la perspectiva s’afecta i els escrúpols es relaxen o desapareixen. Hi penso des de la indefensió del qui enyora en la política una mica d'innocència aristotèlica, de quan la política anava de treballar pel bé comú.

Mentides Blaves, qui li havia de dir a en Maquiavel, i qui m’havia de dir a mi que el color estaria tan ben triat.