No, no em refereixo a l’experiència de la total manca de fonamentació de l’existència de Sartre. Parlo de la flaire fetorosa que provoca sensació de vertigen i ganes de vòmit. De la sensació que s’experimenta, no tant, per l’enlairament d’una nova paletada de femta sinó pel fet que la merda no sigui a les clavegueres de l’Estat, -com tant s’ha repetit- sinó més aviat prop del saló principal, al despatx del ministre.

Els que ens dediquem a defensar interessos en situació de conflicte, fa molt temps que vàrem perdre la innocència. Ja sabem que en el teixit de la realitat no tot és fil de cotó. I el que es fa servir en política és més aviat cordill de cànem. Això no obstant, algunes coses continuen fent-me saltar de la cadira com si em punxessin amb una agulla el cul.

De porc o d’excel·lentíssim senyor se n’ha de venir de mena, i la mena d’aquest senyor ja la tenim sabuda.

Diuen que la famosa frase el fi justifica els mitjans, atribuïda a Nicolas Maquiavelo, no era d’ell, sinó que va ser escrita, en realitat, per Napoleón Bonaparte en l’última pàgina d’un exemplar de l’obra del primer, El Príncep. Sigui com sigui, aquest deu ser el leitmotiv de l’excel·lentíssim Sr. vist que se salta, a més dels principis bàsics de la democràcia, tots els codis de la decència.

Que l’ètica i la política només acostumen a anar de la mà davant de l’opinió pública, ja ho sabia, però aquí, ara, ni tan sols es respecta l’excepció, i si diumenge no els passa factura, es complirà una altra màxima de Maquiavelo, que em fa tanta o més por: quan el partit que té el govern és corrupte, però és útil per mantenir el poder, llavors l’honradesa i la virtut són pernicioses. Maquiavelo ho deia com a consell al príncep sobirà. Canviem, -si voleu- el príncep pel poble, o per qui cregueu que ostenta veritablement el poder, i ceteris paribus. Si la majoria torna al mateix lloc, una de dues, o és que la gent creu que les alternatives serien un mal major, i que per tant val més delinqüent conegut que delinqüent nasciturus, o és que els espanyols, ja estan en la fase de considerar perniciosa l’honradesa. Cosa que tampoc descarto davant les experiències viscudes fins a dia d’avui.

Mentre busco una biodramina, em pregunto: ¿Qui ho devia enregistrar? ¿Qui deu ser l’anònim filtrador? ¿Deu ser gaire freqüent l’ús pel govern dels grups mediàtics afins per “blanquejar” noticies d’origen tèrbol?... M’adono que he après un nou concepte: el blanqueig de noticies! Sempre la manipulació de l’opinió pública com a mecanisme defraudador de la democràcia. La lluita constant per continuar essent un subjecte polític en lloc d’un ciutadà objecte, resulta esgotadora. Temo però que aquest pols ens l’estan guanyant ells.

Amb l’ànim pertorbat, em vénen al cap, vinyetes de denúncia del Roto i d’aquell il·lustrador polonès, Pawel kuczinsky, i un fragment de lletra de la cançó “Cuervo Ingénuo” d’en Krahe que denuncia una traïció a la majoria, aquell cop comesa per uns altres, i em recorda per què convé que em rellisquin tots els actes de campanya:

Tú decir que si te votan, 

tú sacarnos de la OTAN,
tú convencer mucha gente.
Tú ganar gran elección,
ahora tú mandar nación,
ahora tú ser presidente.

Y hoy decir que esa alianza
ser de toda confianza,
incluso muy conveniente.
Lo que antes ser muy mal
permanecer todo igual
y hoy resultar excelente.