Tota emoció té la funció biològica de provocar en qui l'experimenta una reacció, un comportament, en una determinada direcció. L'emoció més important per la supervivència és la por, una emoció per fer-nos reconèixer i enfrontar o fugir del perill. Això no obstant, sovint ens empresona i paralitza. Vivim envoltats de por o de pors en plural, i no tan sols d'aquelles que percebem obertament i clara com a tals, sinó també de pors en segon pla, encobertes o dissoltes dins la quotidianitat, on apareixen i s'usen com a eines de captació de la nostra atenció, com a instrument de coerció, de motivació, i fins i tot, de diversió. Les notícies, la política, la religió, l'estructura d'una bona novel·la o d'una pel·lícula tenen com a ingredient essencial la por que passi o deixi de passar alguna cosa. La presència de perills més o menys incontrolables amb eventuals resultats no desitjats, mereixen sempre la nostra atenció preferent. Tanmateix, la majoria de les pors són apreses, i en gran part no es basen en fets o realitats, sinó en pures entelèquies, és a dir, són menjades de coco o palles mentals (Us deixo un link, -en anglès, ho sento- on parlen del tema quan la cosa surt de mare, pel qui vulgui llegir més. What fear does to your brain.)

Resulta que la meva àvia era menuda i encongida. Més que les altres àvies. I com tantes havia de pasturar un parell de marrecs indolents, mentre el pare i la mare treballaven. Eren temps en què el mal comportament s'adreçava –bàsicament- amb l'amenaça, la coacció o el càstig físic. Però la iaia era de fusta tan tova que les seves opcions no passaven de conjurar un curt ventall d'espantacriatures, essent el més versemblant del repertori l'anomenat Home del Sac: un miserable que vagava pels carrers dedicant-se a recollir i ficar en un costal aquells menuts perduts, desemparats o caiguts en desgràcia fruit d'alguna malifeta, per aprofitar-ne el greix. Ben mirat la martingala tenia força mala llet, però jo llavors era tan magre, que no podia esdevenir objectiu prioritari d'aquell roí, i vivia tan tranquil.

Una tarda, vaig sortir al portal de casa menjant pa amb oli i Cola-Cao. (De Cola-Cao poquet, just per embrutar l'oli i produir una mica de l'efecte dòping que prometia la cançó del Negrito del África tropical:."...lo toma el ciclista y se hace el amo de la pista, lo toma el boxeador y golpea que es un primor...etc".) amb les sòlides advertències de no moure'm del davant de casa i no fer cap malesa jugant. Al carrer de casa hi havia dos nens més grans, amb una maldat innata -segons llavors era la meva percepció- cosa que feia la seva companyia bastant interessant.

Els vaig veure carrer avall enfilats dalt de l'ampit del finestral a quarterons d'un magatzem. El lloc on l'àvia deia que vivia l'home del sac. Els nens feien alguna cosa rara amb un bastó llarg. Es tractava d'aconseguir uns cons de cartó -d'aquells de filatura- per fer-se'n, deien, unes trompetes. Eren allà dins, en quantitat, i el bastó hi arribava per un dels quarterons de ventilació obert. Temptació i ocasió es van aliar. No recordo la conversa, però segur que la llesca amb Cola-Cao va ser determinant perquè m'ajudessin a pujar. El vessant de la finestra era força alt, més aviat estret, inclinat, i brut d'una pols fina que feia lliscar. El cul no m'hi cabia del tot i m'havia d'ajudar a mantenir la posició amb les mans, de manera que estava sobradament entretingut. De sobte, el col·lega del bastó sense obrir boca va saltar de la finestra escapant-se a córrer amb l'altre nano que encara era a baix, abandonant-nos (al pal i a mi) a la nostra sort. Algú -un home- des de dins, havia agafat el bastó per l'altre extrem i el remenava a fi de fer-me saltar de la finestra tot recitant un catàleg de renecs referits als excrements, la religió, al sexe i l'origen de la meva vida.

Terroritzat per la brusca realització que, per força, era l'home del sac qui m'estava maleint, vaig voler saltar, per adonar-me'n que ja havia emprès vol i que l'aterratge no seria plàcid. Un cop a l'esquena em va tallar la respiració i un altre al cap quasi m'estaborneix, però empès per l'adrenalina, vaig fugir, blavenc, cap a casa amb la cua entre cames, per anar a amagar-me dins el llit. No en vaig sortir ni per sopar.

L'habitació on dormia era a la planta baixa i tenia una finestra que donava al carrer, amb vidre translúcid, fet a blocs, més semblant a una lluerna que a una finestra convencional. Al vespre, fosc a dins, i amb llum al carrer, cada persona que passava era només un perfil retallat, una ombra en moviment. Aquella nit, vaig veure clarament des del meu jaç la seva silueta dibuixada contra la llum del fanal. Caminava encorbat amb un sac enorme a l'esquena. El vaig sentir tossir. Just davant la meva finestra va aturar les passes, per deixar el sac a terra i balbejar un renec, abans de decidir tornar a carregar-se el sac i anar-se'n. Els batecs del meu cor no em deixaven pensar. Malauradament, era palès que ell sabia on trobar-me, que quan volgués vindria a buscar-me, i jo no tenia on fugir.

Durant setmanes, el meu son va ser lleuger i la gana absent. (No fos cas que m'engreixés.) Moltes més nits vaig veure, espiant entre els llençols, aquell perfil sinistre passar per davant la finestra arrossegant els peus, mentre patia l'angúnia íntima que per fi s'aturés, trenqués la finestra i em fiqués al sac.

No sortia a jugar al carrer. L'àvia n'era perplexa i m'animava a fer-ho. Jo hi posava excuses de mal pagador. Evidentment, no podia explicar-li que l'home del sac m'havia enxampat intentant robar a casa seva i em volia arreplegar.

Una tarda tornant cap a casa amb l'àvia vaig veure aclaparat com s'acostava per la mateixa vorera aquell home sinistre de contorn familiar amb el sac a l'esquena. La iaia devia intuir la meva angoixa en prendre-li fort la mà. Un moment abans de creuar-nos, l'home va baixar de la vorera per cedir-nos el pas, i ella el saludà pel nom aturant-se per preguntar-li quan passaria per casa a buscar els diaris i el vidre. Ell va deixar el sac a terra, on va quedar entrebadat. Llavors vaig poder veure amb sorpresa -tot i que els ulls em llagrimejaven- que dins el sac només hi havia draps i roba vella. Quan vàrem reprendre la marxa l'àvia em va mirar, i amb un somriure murri em va dir: ara ja coneixes en Ton, l'home del sac.

Es veu que la memòria utilitza un sistema complex de deconstrucció per guardar els components dels records (imatges, sorolls, sensacions, paraules, ...) en llocs diferents del cervell, si bé els manté connectats d'alguna manera. Un estímul qualsevol (Una olor, una llum...) pot disparar un record, o una reacció fòbica d'un esdeveniment traumàtic aparentment oblidat. També diu la neurociència que quasi el 90% dels records que creiem tenir d'esdeveniments ocorreguts en la nostra primera infantesa són falsos o han estat reimplantats amb el temps per la influència de tercers i l'encreuament d'informació diversa.

Segurament, el meu record d'infantesa deu ser fruit de la fantasia creativa d'una memòria apòstata. En tot cas, la crònica d'aquesta prematura temença no està basada en fets reals sinó en falses assumpcions, futuribles i conjectures teixides dins la closca del protagonista. L'única cosa real era la mateixa por i el patiment que se'n deriva, per més que juraria sobre sagrat que tot va passar de debò. No endebades sento un impuls incontenible de córrer a amagar-me dins el llit cada cop que veig un con de fil.