No és aversió. És por. I no és irracional sinó força el contrari. Em fa ràbia no ser capaç de trobar una píndola lèxica millor, a l'estil de "El Diccionario de Coll", per etiquetar un sentiment, que fa poc he descobert.

És que abans d'ahir, una amistat del Facebook va penjar una foto del Sr. Chen Yansheng, flamant president del Real Club Esportiu Espanyol de Barcelona, on apareixia en actitud solemne i cara de resoldre dissidències a canonades.  No tinc ànim d'ofendre ni a ell ni als periquitos, i sóc conscient  que es mereix la presumpció de normalitat, però el seu posat  volia transmetre qualitats de lideratge excepcional amb l' embafadora contundència típica de Korea del Nord, aconseguint per excés de vehemència, que la distància cultural (i potser els meus prejudicis) afegissin al missatge pretès un to messiànic proper al fonamentalisme de pensament únic.

Quedi clar que estic parlant de percepcions subjectives i potser ningú més ho vegi així.  De fet,  la imatge m'hauria passat per alt dins la rierada de xorrades que fan via per les xarxes,  si al mateix matí no hagués viscut un moment disfòric amb un compatriota del Sr. Chen.

La cafeteria era plena de gent esmorzant. El cambrer que de sobte havia comparegut per prendre nota era un jove xinès que es va plantar davant la taula amb boli,  llibreta i en posició d'anar per feina, induint-nos amb un gest del cap i sense obrir boca que encetéssim el llançament de comandes, cosa que vàrem fer un darrere l'altre, sense pausa i, en castellà.  Sense immutar-se després d'encaixar les andanades de tots, em va mirar als ulls per dir-me: "El pa, el vol sucat amb tomàquet?" ....i llavors vaig tenir por.

Ben mirat  em va costar d'entendre el significat precís de la sensació viscuda, potser perquè en realitat,  es va tractar d'un viatge emocional, més que no pas d'un sentiment únic.  Sorpresa; (com quan movent la mà, sense voler toques i tombes la copa, que un instant abans hauries jurat que allà no hi era.)  Alegria; (Caram, que maco, si parla català!) Culpabilitat i vergonya: (Ostres! ¿per què collons li he parlat en castellà?) Dubte; (¿no serà que és un fotets i s'ha après aquesta frase com un lloro per prendre el pèl als clients?)  Calibració moral;  (Vaja! això que ha passat, és bo o és dolent?)  Admiració; (redéu, aquest xinesos s'adapten al medi com extremòfils!), i com a destí o desenllaç ...Por ; (Mare meva, en un escenari de conflicte amb aquesta gent no hi tenim res a fer!.) Res a fer!... -em va ressonar uns moments per dins- i vaig pensar en una cosa que em deia la meva àvia i que llavors no entenia gaire: el futur del món és dels que vénen de patir. Amb els anys vaig comprendre que quan un pateix s’afana per deixar de patir amb tots els recursos a l’abast i que d’això en sol resultar algun que altre avantatge competitiu, particularment en relació als qui no vénen de patir, els quals previsiblement tendiran a quedar-se apalancats dins la seva zona de confort per viure en dolça decadència.

Doncs això. La meva por als xinesos em sembla racional i justificada i per tant no es pot etiquetar de sinofòbia perquè deriva del convenciment  que ells saben patir molt més que jo, que nosaltres. Que estan disposats a sacrificis fora del nostre imaginari occidental per adaptar-se i tirar endavant en les circumstancies més adverses, considerant com acceptables uns paràmetres de vida que a molts de nosaltres ens farien atractiva la mort. Del convenciment  que no els puc guanyar.

Mica en mica la seva augurada omnipresència pels oracles del futur dècades enrere, es va convertint en realitat.  Sense fer soroll, a poc a poc, es van instal·lant arreu. Llum de florescent i colors pastel. Quantitats ingents de productes fets a orient per compatriotes menys privilegiats s'apilen en passadissos d’estanteries que arriben al cel, sense voluntat de seduir-nos a la compra de cap més manera que pel preu. Obren i obren i obren magatzems nous, mentre els d’aquí van tancant.  ¿No us en heu adonat que hi ha forans que prenent com a referència el nombre d'hipers asiàtics que han de passar abans de girar per arribar a un determinat punt d'entrada a Igualada?. ¿De veritat que no us va crear -diguem- certa incomoditat  veure per televisió com els Xiquets de Hangzhou van estar a punt de petar-la en el concurs de castells de la plaça Tarraco Arena fa quatre dies?. Jo si. A mi si!

Recordo un monologuista nord-americà d’origen paquistanès que presumia  que els seus compatriotes eren els negociants més hàbils i intrèpids i que mai no s’arrugaven davant de ningú, segurs de saber guanyar. Amb una sola excepció:  Si el contrincant era xinès. Crec que aquí, per a mi, va començar tot!