Barcelona s’ha vestit de gala, aquest cap de setmana, per acollir el gran casament indi que ha mobilitzat els hotels, botigues i serveis de gran luxe de la ciutat. Fins aquí tot correcte perquè les empreses d’aquest sector hauran augmentat la seva facturació, però l’organització d’aquesta festa privada també ha suposat el tancament, durant tot un dia, del Museu Nacional d’Art, uns dels vaixells insígnia de la cultura a Catalunya, a més de totes les atencions que les màximes autoritats de l’Ajuntament i la Generalitat han fet als nuvis. Poder tancar el MNAC, que va més enllà del simple fet de llogar-lo, no hauria d’estar en venda però sembla Barcelona fa temps que ha posat un preu a tot. I és que el casament indi és un símptoma de la dinàmica que està agafant la capital del país: la venda de l’estàtua de Colom i dels noms de les estacions de metro per posar-hi publicitat, l’obertura d’usos de Ciutat Vella per fer-hi més hotels de quatre i cinc estrelles o la construcció d’un port per iots de luxe a l’actual Port Vell, en són altres exemples.

La mercantilització de l’espai públic i el servilisme al gran luxe, dubto que sigui una imatge a donar de Barcelona i, darrere seu, de Catalunya. Lluny de situar-nos entre els països capdavanters, aquesta actitud és més pròpia de països pobres que corren a posar la catifa vermella i totes les facilitats a les grans fortunes venent-los la seva dignitat, al mateix moment que això no fa millorar la qualitat de vida dels seus habitants. És bo ser una ciutat i un país obert als inversors internacionals, però des de l’administració caldria tenir molt clar quines línies vermelles no es poden travessar i fins on preval l’interès privat davant del públic. En aquest cas, no sempre qui paga, ha de manar. A més, segur que hi ha altres maneres d’atraure l’atenció d’aquells qui tenen diners per fer-los a conèixer la ciutat que evitin convertir els espais públics en un exclusiu decorat.

La celebració de la boda ha coincidit amb l’estrena, diumenge, d’una sèrie de reportatges a La Vanguardia sobre la creixent desigualtat que viuen les principals ciutats del món, entre les quals hi ha Barcelona. A grans trets, en les primeres entregues d’aquests especials hi ha un denominador comú: les grans capitals estan esdevenint un parc temàtic al servei del luxe, el que crea una bombolla de riquesa que fa vida totalment separada de la resta de la població que hi viu, que veu com empitjoren les seves condicions. A Barcelona, segons un estudi elaborat pel mateix Ajuntament, la gent del barri més ric (Pedralbes) és set vegades més rica que la del barri més pobre (Can Peguera). I això és general arreu del país: ens podem permetre fer cada vegada més gran l’escletxa entre rics i pobres tot fent desaparèixer la classe mitjana?

El paisatge postcrisi que tindrem és devastador: els governs diuen que el 2014 serà l’any de la recuperació, però els únics que es recuperaran són els que mai han patit la crisi. Cal parar molta atenció amb el que està passant als Estats Units, ja que van per davant: la crisi els va esclatar primer a ells i després a Europa, i des de fa dos anys comencen a recuperar-se, el que vol dir que aquesta recuperació també arribarà aquí. Però a quin preu? Al preu de que els beneficis vagin a parar a les mans dels més rics i la població ni els vegi, al contrari! Com que les pujades d’impostos i les retallades en els serveis no s’han fet en funció de la renda, sinó que han estat universals, el qui té milions d’euros al banc ha rebut la mateixa clatellada que aquell qui no arriba a final de mes, tot allunyant un escenari de més igualtat.

I com a recepta se’ns presenta l’acatament al luxe com una via d’ingressos, com si no hi hagués cap altre remei, quan el que fa falta és imaginació i autoritat política per frenar i regular la gana del monstre dels diners per tenir una societat justa i cohesionada que no depengui dels capritxos dels multimilionaris. Ho resumeix molt bé uns dels assessors del nou alcalde demòcrata de Nova York Bill De Blasio: “Cal apujar els impostos als més rics. Encara que amenacin de marxar, es fa molt difícil imaginar que renunciaran a tot el que suposa viure a la ciutat. Ara bé, si marxen, benvingut serà perquè els preus baixaran”. A Nova York han tastat el que suposa ser una ciutat per rics i ara volen fer marxa enrere. Prenguem-ne exemple i aturem la dinàmica que ens porta a ensopegar amb la mateixa pedra.