L’estiu s’apropa i amb l’arribada del bon temps, els carrers i places d’Igualada tornen a omplir-se de terrasses de bars i restaurants. N’hi ha que hi són tot l’any però en molts espais és ara quan treuen el cap tot permetent un plaer d’aquells tant mediterrani d’estar-se assegut a una terrassa tot fent el vermut, prenent alguna cosa al vespre o sopant en una càlida nit d’estiu. I en una ciutat amb diverses zones de vianants com la nostra, el plaer és doble.

Ara bé, des de la proliferació de terrasses que va provocar la llei antitabac, a Igualada n’hi ha que campen al seu aire. Com a elements del paisatge urbà que són, caldria que l’Ajuntament, que els dóna els permisos, fos exigent per evitar que alguns carrers i places de la ciutat semblin un catàleg de taules, cadires i paraigües. Igualada té una normativa que especifica quins criteris ha de seguir cada element que es col·loqui en una terrassa (mobiliari d’alumini o de resina i paraigües blancs sense publicitat) i històricament les terrasses ho havien seguit tot aconseguint crear una personalitat en funció de la zona on estiguéssin ubicades (a Cal Font cadires verd fosc per simular vegetació en una plaça sense gaire plantes i a la plaça de l’Ajuntament cadires amb colors granatosos i ocres a conjunt amb l’entorn del centre històric).

És a partir del boom de terrasses que tot això comença a trencar-se fins arribar al punt actual on ens podem trobar des de paraigües vermells en una terrassa de Cal Font fins a cadires de plàstic de color verd fluorescent a la Rambla, tot engegant una competició de veure qui posa els colors més cridaners per atrapar clients. És un joc que no hauria d’haver començat perquè és de mai acabar. Altres exemples els podem trobar al nord del passeig, a la plaça de la Creu i en altres espais de l’illa de vianants del nucli antic o dels barris on hi ha qui treu les taules i cadires de l’interior del bar per fer de terrassa, altres que han comprat cadires de fusta i roba, alguns que hi posen publicitat amb el nom de l’establiment o fins i tot coixins! Cal que torni a haver-hi un ordre.

Tema a banda de reclamació seria els límits que haurien de tenir certes terrasses de la ciutat i la seva col·locació per evitar que sembli un escampall de taules i cadires que a vegades és difícil d’esquivar i també com haurien de ser les jardineres o peces que separin les unes de les altres i si poden tenir, o no, altres elements.

Potser n’hi ha que ho consideraran banal, però tenim dret a passejar per una ciutat amb harmonia on els elements del paisatge urbà convisquin i s’integrin entre ells i es compleixi una norma del que pot estar al carrer i el que no. Si els propietaris de les terrasses no en són conscients i no tenen aquesta mica de cura, s’haurà d’acabar fent com Barcelona on des del gener hi ha en vigor una nova normativa que s’anirà implantant durant els propers mesos i que no deixa pràcticament res a la improvisació tot marcant uns criteris clars perquè les terrasses no desvirtuïn el paisatge urbà. L’espai públic és de tots i cal cuidar-lo; sinó, un acaba tenint la sensació d’estar passejant per dins d’un Ikea enlloc de ser als carrers i places d’Igualada.