La Setmana de l’Ocupació d’Igualada viu, fins divendres, la seva tercera edició al Museu de la Pell. Són cinc dies centrats a oferir ponències que permetin donar “eines” als seus assistents, tal i com diu el programa, perquè trobin feina en l’anomenat “nou mercat laboral”, lluny de les grans indústries que havíem conegut i amb uns perfils professionals molt més específics. Amb un atur de 3.576 persones a Igualada, a més de les eines per a la recerca de feina, però, cal accelerar les eines per a la creació d’ocupació.

Els darrers dies he pogut viure de prop diferents esdeveniments, ja sigui en actes públics o en programes als mitjans de comunicació, on s’ha parlat de l’activitat econòmica d’Igualada i les seves perspectives de futur amb els representants institucionals de la ciutat i aquells que hi ha al capdavant de les agrupacions empresarials. I si alguna cosa he vist és unitat i optimisme com feia temps que no veia amb unes persones connectades a la realitat econòmica del territori, conscients de les fortaleses i de les mancances que tenim. No m’agradaria pecar d’optimisme en una ciutat on cada mes 1.000 persones mengen gràcies al Banc de Queviures o on les empreses no deixen de passar dificultats, però sí que el clima general que es respira és que ens en podem sortir. I ho dic basant-me, sobretot, en el que expliquen molts empresaris, més enllà dels responsables polítics, que són els que habitualment sempre fan gala del discurs optimista.

El professor Josep Oliver donava ànims a Igualada i a l’Anoia, la setmana passada, en la presentació de l’Anuari Econòmic Comarcal de Catalunya Caixa lloant l’ADN industrial del territori però, alhora, remarcant que un dels dèficits era l’insuficient grau de formació de la seva gent o l’emigració d’aquells que han estat formats. Una mateixa tesi que uns dies abans s’havia pogut escoltar al debat-tertúlia DdD de l’Ateneu Igualadí amb el títol “Em quedo o marxo d’Igualada?”, on s’afegia la mancança històrica d’unes bones comunicacions com a impediment per atraure o retenir talent i la poca cooperació que hi ha hagut entre empreses (cosa que ara sembla que ja ha canviat). La mateixa setmana, es produïa una imatge poderosa com és la presència de l’alcalde d’Igualada i dels presidents de la Unió Empresarial, del Gremi de Blanquers i de Fagepi tot actuant d’ambaixadors, junts, en un programa als estudis de Canal Taronja de Manresa i per a totes les comarques centrals del país venent la ciutat i fent gala de la cooperació público-privada.

Tenir confiança en nosaltres mateixos i en les empreses del territori segurament és la millor recepta perquè, més entregats o més escèptics, fem un esforç de generositat i remem junts. De moment, sembla que és l’única opció que tenim, així que per sumar-nos-hi no hi perdem res i, de passada, augmentem la pressió per aconseguir el repte. Això sí, tinguem el fre a l’optimisme ben a la vora per respecte al munt de gent de la ciutat que són desocupats de llarga durada, persones que han acabat de perdre la feina o persones que tot i treballar tenen un sous de misèria que no els permeten tirar endavant. I amb un fre posat, també, sent conscients que totes aquelles inversions promeses que semblaven tan fàcils d’aconseguir no hi són ni se les espera i que el camí serà llarg.

Per preparar el territori per atraure aquestes suposades inversions, en els propers anys, caldria que l’actual política industrial vertical d’Igualada (priorització d’uns sectors concrets) anés girant cap a una política horitzontal, on l’administració posés i garantís unes bases homogènies perquè qualsevol activitat industrial pogués desenvolupar-se (infraestructures i comunicacions, planificació urbanística, formació, I+D, internacionalització, incentivació de la diversificació i ajudes amb data de caducitat i lligades a resultats, per exemple). Segurament caldrà fer aquest pas en una segona fase, quan els sectors històrics pels quals s’aposta estiguin altre cop madurs i reconvertits.

Si sabem fer bé tots aquests passos, és clar que ens n’hem de sortir. Tocant de peus a terra tot tenint presents aquells que viuen situacions desesperades i conscients que cal un horitzó per al mitjà termini i un altre per al llarg termini, recorrem el camí emprès i que els missatges encoratjadors de la Setmana de l’Ocupació en la recerca de feina prenguin tot el sentit quan es creï l’esperada ocupació i les dades marquin un canvi real de tendència