Dissabte, la recent creada Taula per la Cohesió Social a la Conca d’Òdena que agrupa diferents entitats que volen posar en valor la riquesa de la diversitat cultural davant els qui l’utilitzen per dividir, va organitzar una interessant taula rodona a Igualada sobre el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de tractar aquest tema.

Els qui escrivim als mitjans de comunicació podem i hem d’ajudar a trencar tabús, falsos rumors i deixar d’utilitzar paraules com 'immigrant' i substituir-la per 'nouvingut', per exemple, però aquestes accions han d’anar acompanyades de la denúncia de qualsevol realitat que, més enllà del fenomen migratori, ens sembli que pot posar en perill la cohesió social. I és que la cohesió social, el no deixar ningú endarrere del progrés social, no es resol demanant caritat en una Marató de TV-3 per la pobresa, sinó que s’aconsegueix amb una aposta clara des de la política i les institucions que governen el país i les ciutats. És a dir, la cohesió social no es pot deixar en mans de la bona voluntat i de les donacions d’entitats i ciutadans; cal que sigui un pal de paller, una prioritat dels líders polítics a l’hora de destinar els diners dels impostos perquè totes les polítiques persegueixin aquest objectiu des de la salut fins a la mobilitat passant per l’educació, la cultura o l’habitatge.

En un moment de crisi és quan els partits que alcen la bandera de la xenofòbia i el populisme tenen més fàcil fer arribar el seu missatge perquè hi ha més gent que ho passa malament i està disposada a escoltar i creure’s el qui crida més fort i llança el titular més impactant. I no cal anar a posar l’exemple de l’Alemanya de Hitler de la primera meitat del segle XX, sinó que fa poques setmanes hem vist com l’extrema dreta del Front Nacional assolia els seus millors resultats a la primera volta de les eleccions presidencials franceses, el partit declarat obertament nazi Alba Daurada aconseguia entrar per primer cop, amb 21 diputats, al parlament de Grècia, o l’extrema dreta feia caure el govern d’Holanda per anar a uns comicis anticipats al setembre. I al nostre país, no trobem exemples tan sonats com aquests, però el cert és que Plataforma per Catalunya fa un any va aconseguir representació a molts ajuntaments catalans i ja està preparant l’assalt a l’Estat espanyol sota el nom de Plataforma per la Llibertat.

Les conseqüències de la crisi és un terreny abonat perquè aquells que veuen com les seves opcions de progrés social es tornen limitades es rebotin contra el sistema que els hi imposa això i girin la seva ideologia cap als extrems. La situació és molt preocupant i sembla que cap dirigent, començant pels que manen a la Unió Europea, s’adoni que les polítiques d’asfíxia ens porten per aquest camí. Fins quan seguiran tensant la corda? Cal prevenir-ho tot defensant la igualtat d’oportunitats i evitant fer cada vegada més gran l’escletxa entre els que tenen molt i els que tenen poc. Cal no aplicar la retallada als col·lectius més febles: sense ajudes i deixant-los a la seva sort no se’n sortiran. Cal donar-los la mà perquè caminin al costat de tota la societat i el monstre dels mercats financers que passa per damunt de les democràcies no se’ls endugui per davant. I cal que Europa sigui el continent de la unió dels pobles, la solidaritat i l’acollida i no el de les fronteres que els extremistes voldrien tornar a posar tot carregant la culpa dels problemes al qui ve de fora.

Baixant a l’arena local, crec que Igualada és una ciutat on hi ha una bona convivència. Una cohesió social que no s’ha aconseguit només gràcies a la caritat i al treball de les entitats, sinó que s’ha aconseguit amb inversions públiques i polítiques que ho han afavorit. La transformació de barris com els de Sant Agustí o Fàtima que ha permès que s’integressin a la ciutat tot evitant la creació de ghettos i la conversió d’una escola estigmatitzada com era el Garcia Fossas en són alguns exemples. Això no vol dir que no quedin deures pendents i, en aquest sentit, des de la política cal posar especial atenció en donar una nova vida a zones amb dificultats de cohesió entre veïns com la del carrer de Sant Antoni de Baix a l’est del barri del Rec, el barri de Montserrat i l’escola Gabriel Castellà.

És la política la que ha de posar les bases per convertir la diversitat en una riquesa i no en un conflicte per, després, passar el testimoni a les entitats que treballen des de fa molts anys en aquesta direcció i als ciutadans en general que seran els encarregats de fer constant en el temps aquest missatge i, si cal, organitzar maratons solidàries que complementin el que es faci des de la política, però en cap cas que passin per davant ni siguin el substitut de l’acció dels governs.