A pocs mesos de les eleccions municipals, aquest estiu, el govern central del PP ha proposat una reforma electoral per modificar el sistema d’elecció dels alcaldes i consistoris dels diversos municipis de l’Estat on qui obtingui el 40% dels vots quedaria investit batlle i passaria a tenir la majoria absoluta. Aquesta és una proposta que caldria modelar fins que en surti una llei amb unes condicions que assegurin una bona representativitat dels electors i que siguin realment útils per als municipis després dels comicis del maig de l’any que ve.

Caldria caminar cap a un sistema com el que tenen França o Itàlia on els alcaldes són escollits en primera volta sempre i quan reuneixin més del 50% dels vots (i no pas el 40% que proposa el PP). En el cas que no hi arribessin, seria bo que els qui hagin quedat al capdavant s’enfrontessin a una segona volta. És un camí que ens apropa a una mena de sistema presidencialista, inexistent a Espanya però sí habitual en diversos països d’Europa. Per tant, exportar un model semblant aquí sembla una bona idea, més enllà de lamentar que això surti ara perquè el PP té unes perspectives dolentes en moltes de les ciutats on governa. Hauria de ser un debat que no es fes amb la calculadora a la mà i que es regís per un interès sincer de millorar la democràcia i l’elecció dels nostres representants locals per evitar que hi hagi Ajuntaments ingovernables.

Seria desitjable, doncs, que acabés havent-hi una proposta que marqués el topall al 50% per escollir l’alcalde en primera volta i, en el cas que no s’hi arribés, estipular una segona volta entre el primer i el segon més votat o fer-ho a la francesa entre el primer i els qui superin el 10% del vots. La composició del ple es podria fer conjuntament amb l’elecció de l’alcalde o en llistes a part i, alhora, donant més poder al guanyador de la segona ronda perquè pugui aplicar el seu programa de govern al llarg del mandat.

L’elecció directa permetria, en primer lloc, un lideratge més gran dels alcaldes, el que obligaria als partits a escollir candidats amb un bon perfil i no aquells que aprofitessin la tirada del partit o els seus contactes amb els dirigents per guanyar, com passa moltes vegades. Per tant, candidats que tinguessin fusta d’alcalde, projecte i discurs per a la ciutat i a qui no fes por cremar-se per al seu municipi, ja que el sistema els obligaria a mullar-se molt més que ara per ser elegits. D’altra banda, també donaria un paper més potent als caps de l’oposició. Per tant, els candidats haurien de “baixar de l’autobús”, com ahir explicava Toni Olivé en un article d’opinió a Anoiadiari.cat.

En segon lloc, el sistema d’elecció directa a dues voltes també permetria practicar l’art de la política d’arribar a acords, conscensos i pactes, tant poc de moda en aquests moments. En una segona volta, els candidats que en quedessin fora donarien el seu suport a un dels dos que sí que passen ronda. Així doncs, entre la primera i segona volta hi hauria d’haver un període de negociacions per obtenir el màxim de suports entre els descartats i així tenir possibilitats d’acabar primer. Això obligaria els partits a afrontar un fort debat sobre les seves propostes per a la ciutat i a consensuar un programa de govern de bones a primeres, on saltaria a la vista qui té i qui no té propostes. Aquest fet donaria pas a candidatures generoses, transversals i amb vocació majoritària i de govern. La presència d’aquets debat també podria augmentar la “politització” de la ciutadania i l’interès per conèixer i seguir de prop cada un dels temes locals.

En tercer lloc, també seria una bona manera d’unificar, d’una vegada, l’esquerra que, davant d’una dreta menys dividida, l’únic que fa és perdre opcions de governar elecció rere elecció per molt que, a l’hora de la suma de totes les ramificacions, sigui més nombrosa. D’altra banda, la necessitat d’arribar a pactes ordenaria el mapa d’aquesta esquerra perquè fos útil a la ciutadania amb una consolidació al centre des del qual poder guanyar i governar tot apropant-hi els qui ara són a un extrem.