Dilluns de la setmana passada el Teatre Municipal l’Ateneu va ser l’escenari de la presentació del Pacte Comarcal pel Dret a Decidir on 32 dels 33 municipis i més de 200 entitats de la comarca van sumar sota un mateix paraigua: el suport a fer una consulta per decidir el futur polític de Catalunya. Els presents i els mitjans de comunicació ho han qualificat d’”històric” i de “conscens inèdit”. I és cert: veure tota la comarca unida per una mateixa causa és del tot estrany. No hi estem acostumats.

Suposo que pels ajuntaments i entitats firmants, signar el Pacte pel Dret a Decidir és un pas merament representatiu que no els compromet a massa cosa més que a donar suport a una demanda d’una majoria de catalans i acompanyar a les institucions del país en aquest procés. Veient que és possible unir la comarca en un mateix pacte, el que caldria demanar és que n’hi hagi més i que no siguin representatius, sinó que puguin ser executius sobre temes on la comarca sí que pot lluitar i fer-se sentir.

Sempre he estat escèptic i continuo creient que l’Anoia són tres comarques o tres realitats diferents que conviuen en una i que a totes tres els aniria millor treballar per separat tot potenciant les seves virtuts i compartint les lluites i els resultats, que no pas volent entrar en calçador en una mateixa i uniforme dinàmica. La realitat i necessitats de la Conca d’Òdena no són les mateixes que les de l’Alta Anoia i cap de les dues s’assemblen, tampoc, a les de l’Anoia Sud.

Així com la delegació comarcal de l’Assemblea Nacional Catalana ha fet néixer amb èxit el Pacte pel Dret a Decidir, algú hauria de fer néixer altres pactes. En un article que vaig publicar en aquest mateix diari fa un any i mig titulat “L’Anoia perd el temps” posava de manifest que som una comarca sense lideratge, ja sigui perquè el Consell Comarcal no té les eines (tot i que sí que crec que al capdavant hi té polítics amb l’alçada de mires suficient com per fer-ho), perquè l’Ajuntament d’Igualada ja té els seus projectes (tot i que de vegades els manca una visió de Conca o de comarca), o perquè les entitats patronals i els sindicats no confien en la seva força que els donaria la societat si moguéssin peça.

En una de les comarques més deprimides de Catalunya i on la crisi ha plogut sobre mullat, amb 11.953 persones sense feina segons dades del mes de juny, no hi hauria d’haver excuses per a fer-ho possible: units segur que som més forts a l’hora de saber què volem ser de grans i plantar cara a les administracions superiors per exigir inversions i atenció. O si més no, aconseguir que quan hi hagi els recursos per a fer-ho, siguem els primers de la fila. Del contrari, el temps passa i ens sembla que no passa res, però quan arribi la recuperació, els deures que no hem fet ara ens dificultaran aixecar el cap.

Cal unitat d’acció que ens faci veure horitzons i que aquests vagin més enllà dels cicles electorals de 4 anys i de les necessitats que al llarg de la història molts han tingut de posar-se medalles i sortir al diari sense que el pacte fos un mitjà per aconseguir un fi, sinó que en el pacte o pla hi havia el mateix fi. Un pacte econòmic i social a llarg termini que reculli les necessitats de les tres realitats que conviuen a l’Anoia i que es blindi davant de qualsevol canvi de govern al Consell o als ajuntaments. La capacitat dels nostres polítics i agents socioeconòmics crec que hi és, el que cal és que tinguin la voluntat i generositat de fer-ho. I aquí és on els ciutadans hem d’empènyer i requerir que, pel nostre futur, cal que s’hi posin.

I sinó, un exemple podria ser el pacte “Més Indústria” de Catalunya que, sense convidar els polítics en la seva redacció, entitats empresarials, sindicats, col·legis professionals i universitats catalanes han fet feina per la seva banda elaborant un diagnòstic de la situació i publicat 138 propostes. Un cop tancat, l’han portat a la Generalitat i li han posat deures. Es podria fer aquí pels diversos temes pels quals l’Anoia necessiti lluitar?